Una paret de fum

Quan la Carme Bover em deia, fa temps, que parlava amb en Salvador Sunyer, el seu home difunt, quan em comentava que li feia companyia i que departia amb ell, que la seva presència era real a la casa, quan em deia tot això, sabia del cert que no em parlava de cap aparició, que no desvariejava ni tenia al·lucinacions. Era autèntic, profund, sentit, aquell contacte, fruit de molts anys de relació, d’estimació, de lluitar perquè la foscor s’il·luminés de sobte, “perquè érem dos a contradir la nit”. Ho escrivia Vinyoli i, de fet, és també Vinyoli qui il·lustra aquest sentiment que miro d’explicar i que va més enllà de l’enyorança i la tristesa. I va ser Carme Bover qui va convertir el poema –l’esplèndid, corprenedor El silenci dels morts– en una vívida experiència. “La terra cobra el delme. No parlem, / però, dels morts i fem-nos lentament / al pensament que alguna cosa d’ells / és molt a prop. / Visquem-ne acompanyats / com si només ens departís una paret de fum / que priva sols de veure’ns. Llur silenci / se’ns fa sensible, de vegades, / intensament, en un record”.

Carme Bover, una bibliotecària exemplar, tenaç i emprenedora, obstinada i persistent, dolça, però sense ni un bri de docilitat, va morir per Cap d’Any. Representa aquelles dones que han maldat perquè aquest país es fonamenti en un pilar que hauria de ser indestructible i que els temps que corren estan corsecant: la cultura. Va rebre el premi Tres de Març com a impulsora de la Biblioteca Municipal de Salt i pel seu compromís social. Era una dona en la qual s’ajuntaven l’austeritat i una fe que parteix dels Salms i de les Benaurances, perquè són els humils els que posseiran la terra, els compassius i els nets de cor. Escric aquest article no pas com una necrològica, sinó com un homenatge. Per tot allò que gent com la Carme Bover –i unes quantes mares i àvies més que ara tinc al cap, dones íntegres, treballadores, d’un mestratge constant i perdurable– ens han ensenyat. Un contracte amb la vida que va més enllà de les adversitats i els plors. “Usa dels morts així”, deia Vinyoli.