Tornar a la fotografia

Enguany farà vint-i-cinc anys que vaig abandonar la fotografia. Aleshores, l’any 1995, jo vivia a Birmània, ara puc dir-ho, plenament integrat en la vida política del país des de la més estricta clandestinitat. Mesos abans, havia recorregut durant tres mesos un altre país sotmès –en aquest cas, encara ara– a un estricte règim d’opressió: el Tibet. Com a fotògraf, la naturalesa inhòspita de l’altiplà tibetà fou el marc del meu últim reportatge. Encara recordo vivament el contrast entre contrades. L’oposició entre la descarnada orografia de l’Himàlaia amb l’exuberant naturalesa d’una geografia tropical. Necessitava contemplar la realitat sense cap intermediari. L’ull de la lent s’interposava en la meva percepció de les coses i era clar que la meva concepció de la fotografia havia entrat en crisi.

Des d’aleshores, tan sols he agafat la càmera de manera ocasional. I, des d’aleshores, irregularment penso en tornar a la fotografia; ho faig com qui pensa que torna a casa, però no sense deixar de plantejar-me el motiu d’aquest retorn. Perquè aquella crisi que va commoure els fonaments d’una manera de viure –i veure– les coses, continua ben present quan medito sobre el paper de la fotografia en l’actualitat. I em pregunto fins a quin punt aquest mitjà no s’ha convertit en un espectacle on la reflexió social que havia condicionat el mètode es troba reduïda a l’anècdota i, pitjor encara, a la fugacitat més espúria del mercat i, nogensmenys, a les noves tecnologies.

Dorothea Lange –una de les grans fotògrafes de la tradició nord-americana–, en plena dècada dels seixanta, ja es mostrava preocupada pel mal ús del llenguatge fotogràfic –“La càmera és un instrument que ens ensenya com mirar sense la càmera”, afirmava–, així com pel bombardeig indiscriminat d’imatges transitòries. Dit altrament: quin futur té la fotografia en un món on cada dia es pengen a la xarxa milions d’imatges? És en aquest sentit que matar el missatger és una manera de matar el missatge, és a dir, el mitjà. La desmesura encobreix els bons fotògrafs; amb el benentès que a hores d’ara l’orientació humanista de fotògrafs com Evans, Smith, Bresson o la mateixa Lange –sense oblidar, en la nostra tradició, Centelles o Català-Roca– forma part d’un ric llegat que cal recuperar a fi de preservar el rostre humà del medi fotogràfic.

Cal repensar la fotografia, així com la seva funció social i creativa. Un mitjà que, malgrat el paper que tenen les noves tecnologies, ha de menester un suport estable, això és, mitjans en paper o digitals que dignifiquin l’ofici de fotògraf. Tornar a la fotografia és també reposar a aquesta la seva dignitat d’origen. Perquè si la poesia –tan propera a la imatge– és una “arma carregada de futur”, la fotografia té una responsabilitat a l’hora d’obrir una finestra al món i d’engendrar una consciència del jo en l’altre. Modernitat –l’alteritat en la mirada– sense la qual la fotografia és un llenguatge buit de contingut.