Diccionari processista

Heus ací un diccionari pràctic d’ús per a persones entusiasmades en dilatar fins a l’infinit el procés d’independència de Catalunya amb la finalitat de no perdre els seus privilegis. Hi trobem: nacionalistes espanyols, dels explícits i dels que van d’amagatotis; botiflers, dels de tota la vida i dels nous que, de sobte, han vist que en podrien treure més rèdit fent-s’hi; ingenus i persones de bona fe que encara viuen en una boira de paraules que semblen raonades però que formen part del gran engany del qual encara no han despertat; i, finalment, una casta política que, fins i tot acceptant que els agradaria la sobirania de Catalunya, no es veuen amb cor de fer-ho, per porucs, per poc intel·ligents o per temor de perdre 14 pagues amb vacances i caseta a l’Empordà, la Cerdanya o Torredembarra. Els patriotes que encara queden, també hi poden fer un cop d’ull, tot prenent una bona dosi de til·la intravenosa.

AMPLIAR LA BASE. Una nova manera de dir que s’aboca aigua al vi tot fent creure que tindrà més bon gust. Una independència de Catalunya que per art de màgia ara ja només és un batibull de discursos poc concrets sobre democràcia insubstancial. És a dir: vi aigualit.

BONISME. La mort de Catalunya com a nació. Doctrina planificada, com la de l’inexistent “seny català”, que s’ha escampat com ho va fer la pesta negra a casa nostra al segle XIV. L’infame José Patiño, intendent general del Principat, va fer el 1715 un informe per al “Consejo de Castilla” tot explicant com era el tarannà dels catalans: “amants de la llibertat, aficionadíssims a tota mena d’armes, a punt per estar sempre encesos d’ira, amants de la brega i venjatius, infatigables, interessats, treballadors, aprofiten el moment per fer caure el pes de la justícia, apassionats a la seva pàtria, fins al punt que els fa perdre el seny, i només parlen la seva llengua mare”. Com es pot comprovar, la pesta del bonisme ha fet molt de mal.

CULMINAR EL PROCÉS. Eufemisme que no vol dir res. Es tracta de no dir independència, perquè els qui no la volen estiguin tranquils i no s’hagin de definir públicament, cosa que els trasbalsaria molt, pobrets.

DIÀLEG. Paraula totalment buida de contingut. Ara la fan servir els enemics de Catalunya per fer-nos creure que són bones persones. N’hi ha que hi cauen, agradosament, de quatre potes.

EUROPA ENS MIRA. Políticament, Europa té diòptries inoperables i per molt que miri, no clissa res. És més, quan entrelluca, depenent de la Lluna, fa una cosa o en fa la contrària i, sempre, queda malament. No ens ha d’estranyar que els anglesos, espavilats com són, abandonin una nau que ja fa massa temps que va a la deriva.

FER REPÚBLICA. Xerrameca insubstancial que ningú no sap exactament què vol dir. Els valors republicans es poden trobar arreu, sense necessitat que el país se’n digui. Històricament, titllar-se de República tampoc no és garantia que en aquest lloc hi hagi els valors que diu representar. Per cert, curiosament, l’adjectiu implícit que hi anava associat: catalana, fa temps que ha caigut del discurs. Senyal que es parla d’una altra República que ni ens va ni ens ve? Potser caldria valorar altres possibilitats: Principat, Estat independent, etc.

JUGADA MESTRA. Quelcom que, segons diuen ments privilegiades, algun dia ha d’arribar. Mentrestant, ja n’hi ha un bon grapat que han passat a millor vida tot esperant-la.

PAÍS PLURAL. Escut protector que fan servir alguns catalans per evitar ser patriotes amb total normalitat, en el mateix sentit que ho són els nord-americans, els danesos o els israelians, sense complexos i amb orgull. La baixa autoestima del català s’ha analitzat a bastament, però ni els migrats mitjans de comunicació del país ni les escoles són capaces de fer girar la truita. Potser és que no interessa. No fos cas que ens féssim responsables dels nostres propis actes, per poc pulcres que aquests siguin.

RESISTÈNCIA PACÍFICA. Retòrica pseudo-humanista que encobreix la covardia del dirigent que predica la moral barata del poble vençut.

TACTICISME. Sinònim de renúncia. Pràctica usual entre els membres d’una espècie d’ésser humà llefiscoset que viu mig amagada entre els plecs d’alguns partits polítics tot pensant que són llestos com mosteles i que han escrit les obres completes de Maquiavel.

TAULA DE NEGOCIACIÓ. Quelcom que només cal fer un cop s’hagi consumat la independència. Només es pot negociar entre iguals: qui es queda què i qui paga el deute dels malbaratadors.

TRANSVERSALITAT. És una mala paraula. Si volen ser ben educats, no la facin servir mai.