Mirada curta

Una de les coses que fan més mal a la causa independentista catalana és la mirada curta sobre els diferents fronts en què ha de combatre. Hi ajuden molt els mitjans de comunicació, perquè estan sotmesos a la urgència que imposen les noves tecnologies i estan esclavitzats per una pluja rica i constant de titulars. Sembla que el més important de tot és allò que ara mateix salta a les xarxes, i aquesta intensitat informativa i opinativa arriba a crear saturació i confusió en molts ciutadans que es declaren ignorants dels viaranys de la justícia i de la política i que només demanen un far per arribar a port.

A aquesta dispersió també hi contribueixen els protagonistes dels diferents esdeveniments que formen l’agenda de l’independentisme, tenallats per la urgència de resoldre els respectius conflictes i per la necessitat de donar-hi publicitat i reclutar una opinió pública favorable. Amb més o menys optimisme, amb més o menys convicció, en cap cas podem entendre que sigui perjudicial que cadascú estigui ocupat en la batalla que li hagi pertocat, sigui defensar-se judicialment i políticament perquè l’exercici de l’autodeterminació de forma democràtica no sigui considerat un delicte, introduir les reivindicacions catalanes a les institucions i als tribunals d’Europa, buscar vies de diàleg amb el govern de l’Estat o consensuar l’estabilitat de les institucions catalanes per no debilitar-les. Però sí que és negatiu que ningú sigui capaç d’aixecar la mirada per veure-hi més enllà, per trobar-se amb els altres, per empènyer plegats cap al camí únic i principal i per consensuar un full de ruta i uns lideratges compartits. Aquest és el nostre veritable llast.