Desiguals

Havien dit que aque­lles dues fin­ques eren desi­guals: l’una feia tretze hectàrees; l’altra, una i mitja. Vam tro­bar que tot allò no estava ben expli­cat, les dimen­si­ons no dona­ven un resul­tat men­tal de desi­gual­tat, sinó de sor­pre­nent diferència. Era com si com­paréssim un edi­fici de tretze metres d’alt amb una modesta tanca de metre i mig. No: par­lar de desi­guals és sig­ni­fi­car en pri­mer lloc una forma diver­gent, i en segon lloc una petita o mit­jana diferència. Entre el salari mínim i un de mitjà hi ha desi­gual­tat, entre els ingres­sos d’un exe­cu­tiu de mul­ti­na­ci­o­nal i el salari del depen­dent de super­mer­cat hi ha un abisme, una gran diferència i des­pro­porció.

La notícia que informa que a Espa­nya hi ha tres per­so­nes que tenen entre les tres una for­tuna equi­va­lent a la del l3% de la població espa­nyola, con­vida a pen­sar en les diferències exa­ge­ra­des adés al·ludi­des. L’aguda sen­si­bi­li­tat entorn dels ingres­sos per­so­nals, del cost de la vida, el preu de l’habi­tatge, les min­va­des o ridícules pen­si­ons, l’impla­ca­ble con­tracció (si no la des­a­pa­rició) dels estal­vis, tot crea un mal­de­cap con­ti­nuat i comen­tat a la xarxa i arreu: tots ens anem empo­brint impla­ca­ble­ment, i en aquests moments pre­ci­sa­ment l’eco­no­mia espa­nyola coneix un xic de crei­xe­ment. No podríem, els que anem a peu, tas­tar un pes­sic d’aqueix crei­xe­ment? Quan es deci­di­ran les enti­tats de crèdit a donar-nos alguna bona notícia? Fins ara les bones notícies se les que­den ells, amb la pro­cla­mació dels bene­fi­cis anu­als, dels quals nosal­tres no en tas­tem pas gota. Es cre­uen que nosal­tres, a casa, en sen­tir les milionàries xifres dels seus bene­fi­cis, aixe­quem les copes?

Tens uns estal­vis al banc o caixa, i allí te’ls posen en fons de pensió, estalvi o inversió. Aquests diners són teus, amb dret a reti­rar-los, però si no tens en pers­pec­tiva un destí molt clara­ment favo­ra­ble no els toques. D’un fons pas­sen a un altre, o es mig­par­tei­xen en títols dife­rents, la natu­ra­lesa dels quals igno­res; però mai, o molt de tant en tant, et comu­ni­quen algun bene­fici. No par­lem del compte cor­rent, que sem­pre es manté en un saldo modest que té tendència a l’erosió. Això sí, l’enti­tat de crèdit si neces­sita diners els obté, i no dels cli­ents única­ment, sinó dels poders. És com si el Banc Cen­tral Euro­peu, els bancs reu­nits un per un de tot Europa, els grans càrtels de finan­ces com­pon­gues­sin un Olimp inac­ces­si­ble als ciu­ta­dans nor­mals.

Cada cop més les grans for­tu­nes fan ali­an­ces, fusi­ons amb d’altres grans rics, men­tre creix arreu la pobre­ta­lla o la grisa mul­ti­tud, que de pas­sada direm que engreixa el ser­vei de Lote­ries. I, és clar, la mul­ti­tud pro­testa, els joves, els sense futur, els dels bar­ris, els vells i jubi­lats. Aquest punt és coent, perquè el tema de les pen­si­ons insul­tants és crònic. Les pro­tes­tes són ja quel­com seriós, els jubi­lats es neguen a accep­tar que el seu cas no tin­gui remei. Deu ser una male­dicció estruc­tu­ral: no es pot mun­tar una xarxa de pen­si­ons amb només les cotit­za­ci­ons labo­rals. I encara és més mise­ra­ble que hi hagi un fons de reserva de pen­si­ons i amb tota la impudícia els governs el bui­din a gra­pa­des per satis­fer altres pagues a què no arri­ben les seves pre­vi­si­ons. Quan, d’una vegada, les jubi­la­ci­ons es paga­ran amb càrrec als pres­su­pos­tos esta­tals? D’aquí ha de sor­tir el gruix de diners; si no saben les qua­tre regles de l’aritmètica, fan una pobra fila.

L’habi­tatge és l’altre embull d’impos­si­ble acla­ri­ment, un crònic dèficit d’habi­tat­ges de llo­guer o de com­pra assu­mi­ble. Hom ha cal­cu­lat que una per­sona jove que a Cata­lu­nya es vul­gui eman­ci­par i viure pel seu compte, hau­ria de satis­fer quasi la tota­li­tat del salari per pagar-se el llo­guer d’un pis. Els joves han de com­par­tir pis amb d’altres, i no sem­pre for­mant pare­lla. De nata­li­tat pròpia ja sabem com estem, la població es manté gràcies a la immi­gració.

Ens dema­nem, per­ple­xos, per quin procés hem evo­lu­ci­o­nat com espècie humana, poblant i depre­dant la Terra, bui­dant l’inte­rior con­ti­nen­tal per ata­peir-nos a la zona cos­ta­nera, com hem con­sa­grat el poder d’uns pocs en detri­ment dels molts que, amb el seu esforç diari, han con­tribuït a man­te­nir els pri­vi­le­gis dels pode­ro­sos, les monar­quies tra­di­ci­o­nals esta­bler­tes als pri­mers segles, les oli­gar­quies, les tira­nies, i fins els gerents de les democràcies.