Opinió

Full de ruta

Isabel-Clara Simó

Isabel-Clara Simó parlava clar, i l’encertava. Se’t trobarà a faltar

Isa­bel-Clara Simó for­mava part del grup d’arti­cu­lis­tes que deien les coses pel seu nom, sense auto­cen­su­res, ni pors, ni hipo­te­ques a grups, cor­rents i par­tits. Durant molts anys va publi­car en aquest diari i el seu pen­sa­ment sobre l’actu­a­li­tat era una galleda d’aigua freda per als amants de la mode­ració aman­sida, una cla­te­llada als que volien dòcils i obe­di­ents els cata­lans, i un cop d’aire fresc per als que volíem tro­bar en les pàgines dels dia­ris la rea­li­tat amb tota la seva cru­esa. Isa­bel-Clara Simó sem­pre va tenir clar, per molt mino­ritària que fos aque­lla opinió en la política ins­ti­tu­ci­o­nal i els mit­jans, que la falta de lli­ber­tat com era poble era el prin­ci­pal pro­blema del país.

La vaig entre­vis­tar l’any 2012 en aquest diari, amb motiu d’una sèrie d’entre­vis­tes a per­so­nat­ges del món de la cul­tura i de la soci­e­tat civil al vol­tant d’allò que amb el temps vam aca­bar mal ano­me­nant procés. Em va rebre a casa seva, al Vallès Ori­en­tal, un petit refugi amb jardí i aro­mes de xeme­neia en plena fron­tera entre el Mont­seny i l’àrea indus­trial del país. La seva visió sobre el que havia de venir era, vist ara, abso­lu­ta­ment pre­mo­nitòria: “Serà com­pli­cat. Serà des­a­gra­da­ble. Ens insul­ta­ran, ens diran tali­bans, ens faran de tot”, va dir. “Però si tot això ho aguan­tem, serem lliu­res.” Ella ho deia en un moment en què molta gent encara dub­tava si allò anava de debò o no. De fet, fins al dia abans de l’1 d’octu­bre del 2017 encara n’hi havia molts que pen­sa­ven que allò era un bluf, una estratègia de par­tits, un invent ini­ciat per Artur Mas, i no una demanda pro­funda i essen­cial d’una gran majo­ria de ciu­ta­dans. Gent que pre­su­mia de lúcida i mode­rada con­fo­nien desit­jos i rea­li­tat. Però Simó hi veia clar, i hi afe­gia: “Serem inde­pen­dents, en els pro­pers anys, perquè tot això està ja molt madur i no tindrà tor­nada enrere.” La feia patir, això sí, que el camí seria dur i no tant per culpa de l’Estat, sinó pels pro­pis tre­mo­lors de cames: “Som tan pusil·lànimes que qual­se­vol cosa que ens diguin ens pro­voca molta tris­tesa i ens agafa un gran sen­ti­ment de culpa, com a tots els per­de­dors. Em fa molta ràbia dir-ho, però neces­si­tem per­so­nes amb prou per­so­na­li­tat per apai­va­gar les angúnies, les pors i les cagar­ri­nes que hi haurà a casa nos­tra.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia