La taula de diàleg del cínic

Cata­lu­nya té un pro­blema de con­vivència però van haver de blin­dar Tomás Gui­tarte per ser el traïdor capaç de mal­ven­dre el país als geno­ci­des de la veri­tat men­tre des de l’ambó civil es des­qua­li­fi­ca­ven per­so­nal­ment amb pro­cla­mes guer­ra­ci­vi­lis­tes, però res, ja ho sabeu, és a Cata­lu­nya on tenim el con­tra­temps ambi­en­tal a pesar que sigui a Madrid on s’uti­lit­zen les veus del 36 per mas­sa­crar el rival tot ges­ti­cu­lant a mode de Millán Astray, i és que men­tre Cata­lu­nya té el drama d’apre­ciar com la lli­ber­tat d’expressió política mal­viu des­pu­llada a les can­to­na­des per la coacció inde­pen­den­tista, des del Congrés es parla ober­ta­ment d’un govern il·legítim sus­ten­tat per comu­nis­tes de natu­ra­lesa esta­li­nista, etar­res en gene­ral, i col­pis­tes amb con­te­ni­dors. Així doncs, seguim amb la fal·làcia d’una con­vivència tren­cada men­tre ells matei­xos res­sus­ci­ten dialècti­ques apo­calípti­ques per con­duir la ciu­ta­da­nia a la pola­rit­zació mani­quea, un relat mode­lat des de Cata­lu­nya per aquells taron­ges que ini­ci­a­ren la bata­lla amb la fal·làcia del con­flicte lingüístic, i que ara, àvids de res­sus­ci­tar de les cen­dres, des­glos­sen la crònica redun­dant de la frac­tura cata­lana quan real­ment hau­rien de par­lar sim­ple­ment de la tensió política pròpia d’una soci­e­tat mar­cada pels fets d’octu­bre del 17. Res més que això. Un estrès que si ha tren­cat alguna amis­tat és que deu­ria ser de cartró pedra, i si ha reben­tat alguna família és que tam­poc tenien ben entès el con­cepte de família, perquè, sec­ta­ris a banda, tenim una majo­ria de població política­ment cos­mo­po­lita que pri­o­ritza el valor de la per­sona per sobre de les idees.

En defi­ni­tiva, ja sabem que en política l’abisme entre desig i rea­li­tat es sol sal­var robant el sig­ni­fi­cat dels mots per dur la veri­tat al propi ter­reny; així doncs, pot arri­bar a ser política­ment com­pren­si­ble que la redun­dant frac­tura de la soci­e­tat cata­lana sigui rei­te­rada per una dreta espa­nyola defen­sora de la sacro­santa uni­tat. El pro­blema arriba quan aquell que volia por­tar Puig­de­mont a Madrid com un tro­feu per­so­nal men­tre anhe­lava col·locar en ver­mell la paraula referèndum dins el Codi Penal tot repe­tint neuròtica­ment frac­tura, frac­tura, frac­tura, ara s’eri­geixi com la solució a un con­flicte gene­rat també per ell mateix. S’ha d’apro­fi­tar qual­se­vol intent de diàleg? Rotun­da­ment sí, sem­pre que es cone­gui el grau de cinisme d’un megalòman capaç d’abraçar aquell que no el dei­xava dor­mir per tal de sal­va­guar­dar la seva ambició pre­si­den­cial. Per això ERC està tran­si­tant com un tra­pe­zista per un fil mal ten­sat. Era neces­sari fer-ho, però si no sabem qui està asse­gut a l’altre cos­tat de la taula del cínic, un fracàs ine­xo­ra­ble ens durà a la luci­desa de Jaime Gil de Biedma amb el seu “De todas las his­to­rias de la His­to­ria / sin duda la más triste es la de España, / por­que ter­mina mal.”