La taula de diàleg del cínic

Catalunya té un problema de convivència però van haver de blindar Tomás Guitarte per ser el traïdor capaç de malvendre el país als genocides de la veritat mentre des de l’ambó civil es desqualificaven personalment amb proclames guerracivilistes, però res, ja ho sabeu, és a Catalunya on tenim el contratemps ambiental a pesar que sigui a Madrid on s’utilitzen les veus del 36 per massacrar el rival tot gesticulant a mode de Millán Astray, i és que mentre Catalunya té el drama d’apreciar com la llibertat d’expressió política malviu despullada a les cantonades per la coacció independentista, des del Congrés es parla obertament d’un govern il·legítim sustentat per comunistes de naturalesa estalinista, etarres en general, i colpistes amb contenidors. Així doncs, seguim amb la fal·làcia d’una convivència trencada mentre ells mateixos ressusciten dialèctiques apocalíptiques per conduir la ciutadania a la polarització maniquea, un relat modelat des de Catalunya per aquells taronges que iniciaren la batalla amb la fal·làcia del conflicte lingüístic, i que ara, àvids de ressuscitar de les cendres, desglossen la crònica redundant de la fractura catalana quan realment haurien de parlar simplement de la tensió política pròpia d’una societat marcada pels fets d’octubre del 17. Res més que això. Un estrès que si ha trencat alguna amistat és que deuria ser de cartró pedra, i si ha rebentat alguna família és que tampoc tenien ben entès el concepte de família, perquè, sectaris a banda, tenim una majoria de població políticament cosmopolita que prioritza el valor de la persona per sobre de les idees.

En definitiva, ja sabem que en política l’abisme entre desig i realitat es sol salvar robant el significat dels mots per dur la veritat al propi terreny; així doncs, pot arribar a ser políticament comprensible que la redundant fractura de la societat catalana sigui reiterada per una dreta espanyola defensora de la sacrosanta unitat. El problema arriba quan aquell que volia portar Puigdemont a Madrid com un trofeu personal mentre anhelava col·locar en vermell la paraula referèndum dins el Codi Penal tot repetint neuròticament fractura, fractura, fractura, ara s’erigeixi com la solució a un conflicte generat també per ell mateix. S’ha d’aprofitar qualsevol intent de diàleg? Rotundament sí, sempre que es conegui el grau de cinisme d’un megalòman capaç d’abraçar aquell que no el deixava dormir per tal de salvaguardar la seva ambició presidencial. Per això ERC està transitant com un trapezista per un fil mal tensat. Era necessari fer-ho, però si no sabem qui està assegut a l’altre costat de la taula del cínic, un fracàs inexorable ens durà a la lucidesa de Jaime Gil de Biedma amb el seu “De todas las historias de la Historia / sin duda la más triste es la de España, / porque termina mal.”