Natividad Yarza

Fa unes setmanes ho recordàvem amb la Dolors Bassa, separats pel vidre d’un dels locutoris de la presó de Puig de les Basses. El 2 d’agost del 1931, les dones encara no podien votar ni a Catalunya ni a l’Estat espanyol. Per això no van poder participar en el referèndum per validar l’Estatut de Núria, aquell que va substituir el somni de Macià d’una República Catalana. No obstant això, des de diverses organitzacions feministes es va posar en marxa una campanya per recollir el seu suport a l’autonomia. Així, més de 400.000 dones van participar en l’anomenat “plebiscit femení” i es van dirigir als locals habilitats per estampar la seva signatura de suport al text.

No va ser fins al novembre del 1933 que el vot femení va ser plenament legal a Catalunya i a la resta de l’Estat. I no va ser encara fins a principis del 1934 que trobem la primera dona alcaldessa d’una població del país. Es tracta de Natividad Yarza, una dona progressista, mestra d’escola nascuda a Valladolid, criada a Barcelona i candidata per ERC al poblet de Bellprat, a l’Anoia. Com ens recordava fa uns mesos l’Antoni Dalmau, en un article a la revista El Món d’Ahir, quan el sufragi popular va fer realitat l’elecció de Yarza, el conservador Diari d’Igualada va publicar que “la primera alcaldessa catalana... és castellana”. I continuava amb el següent comentari: “No ens sobtem per tan poca cosa. Tot és començar. No desconfiem de veure, si Déu ens dona vida i salut, un Honorable fill de Múrcia, a la Presidència de la Generalitat”. Els sona?

El cert és que doña Nati va ser, com tantes altres persones nascudes fora del nostre país, una dona compromesa amb Catalunya i amb l’educació. Una dona que, amb l’esclat de la guerra i amb 63 anys fets, es va allistar per anar al front com a miliciana. Una dona que va patir les penúries i l’extrema solitud de l’exili i que va morir als 87 anys després d’haver fet de planxadora a Tolosa de Llenguadoc per poder sobreviure. Una dona en majúscules que caldria no oblidar.