Tribuna
El got buit
Una col·lega tertuliana de Catalunya Ràdio em va proferir una feliç definició del personatge de Pedro Sánchez: “És un significant sense significat.” Me la vaig apropiar, i així li ho vaig fer saber. Pedro Sánchez ve a ser com un bell got de cristall de Bohèmia perfectament buit. La qüestió és amb què s’omple: aigua, vi, cicuta, cervesa, o un subtil verí amb efectes retardats... I, ara per ara, ni l’aigua, ni el vi semblen ser els components d’aquest contingut del bell got de cristall.
La segona qüestió és qui compon aquest “significat” usualment implementa el discurs del “significant” qui a la seva vora s’asseu. És la llei de la física: en política no existeix el buit, sinó que aquest buit sadolla qui in situ està en condicions de fer-ho. Pedro Sánchez manca de gairebé tot l’exigible en un estadista: principis, contingut ètic, capacitat d’il·luminar idees, criteri clar de prioritats, categories morals, compromís de la paraula donada, solidesa en les actuacions i en les decisions, respecte a les minories, un pensament polític sòlid i definit. Ni l’ambigüitat, ni la mentida poden ser armes d’un polític que es preï.
La mentida és la pitjor arma d’un polític, l’escarni d’un governant, tot i Lenin i la seva concepció de la mentida com “l’instrument més revolucionari”. La mentida, si és execrable en el privat, resulta absolutament condemnable en l’àmbit del que és públic. Als EUA pre-Trump amb la mentida n’hi havia prou per destruir una presidència, com va succeir a Richard Nixon, a qui anomenaven “Dick el trampós”, que va acabar dramàticament la seva presidència per haver mentit en el cas Watergate. Què hauria d’haver passat a Espanya en les eleccions del 10 de novembre passat, i en l’escandalós desplegament de mentides i radicals contradiccions amb les seves promeses electorals, absolutament traïdes per la perversa manera de l’engany de què fa ús Pedro Sánchez? Si hi hagués en la Constitució espanyola l’impeachment, probablement ara estaríem de ple en aquest procés.
Em sembla inversemblant que es menteixi a l’electorat, i s’obtingui la seva confiança per fer exactament el contrari. No conec entre nosaltres cap cas semblant. Des del punt de vista moral suposa una clara intenció manipuladora de la confiança aliena errada arran de falses promeses. És aquesta, sens dubte, la pitjor de les polítiques, tan vituperable com la corrupció, d’un governant. En ambdós casos la democràcia correcta hauria d’exigir la seva destitució. Utilitzar Maquiavel com el gran mentor d’aquesta perversió de la moral política em sembla monstruós en un sistema democràtic. És ben sabut que el seu consell, a El príncep, assenyala que el més important per al príncep consisteix a “aconseguir el poder i conservar-lo” (cito de memòria). Tot un principi de malversació moral, ja que “el fi justifica els mitjans”, ho digui específicament o no el canceller florentí, no és acceptable, atès que de cap manera posa límits morals a l’abús de qualsevol mitjà per assolir l’objectiu del poder. S’inspiraria en Pedro Sánchez, en lloc de Ferran d’Aragó? Seria un profètic anacronisme.
Amb tot, el nexe de la qüestió segueix sent qui omplirà aquest got buit. La primera opció és evident: aquell que “no li deixaria agafar el son a ell ni al 90% dels espanyols”. Si algú va sobrat d’ideologia, d’experiència en qüestions demagògiques, de qui sap arrossegar les ovelles a l’escorxador, és Pablo Iglesias. Ningú com ell practica la demagògia, dispara els venables enverinats, s’infereix en un objectiu de transsubstanciació –en el sentit teològic– del sistema. Ningú com ell per retorçar el sistema o reflotar l’anacrònic marxisme revolucionari, amb un canvi quelcom més que nominal: la lluita obrera substituïda per “el poble al carrer” (tesi de Monedero), o l’hegemonia democràtica (tesi doctoral d’Íñigo Errejón) fonamentada en bona part en la peripècia d’Evo Morales a Bolívia. Tots ells són seguidors de les doctrines del professor Ernesto Laclau, i es conjuguen, en una clara inspiració castrista de fons, configuració de la Veneçuela de Chávez, i alguna cosa a veure en la inspiració dels seus programes populistes, i potser de la mateixa Constitució.
Amb aquestes claus caldrà analitzar no pocs dels seus moviments polítics de futur. El got ja ha començat a omplir-se amb l’estratègia postmarxista del feminisme com a substitutiu de la lluita de classes que en un Congrés de Dones Catòliques a Roma vaig avançar en la meva ponència sobre el tema en l’any 2004. Res de nou per a mi, aquesta feminització dels col·lectius polítics, ni aquesta demagògia de les matisacions a la recerca de la solució “del poble al carrer”. En un sopar d’alta política a Buenos Aires, dos anys enrere, vaig coincidir amb Monedero en la seva anàlisi general de la crisi del sistema capitalista i de les seves formulacions polítiques, però vaig discrepar en aquesta solució final del populisme. No és el poble al carrer, sinó les elits atenent les necessitats i exigències del poble.
El gran problema serà quan el got s’ompli d’hipotètics conceptes leninistes: el mateix autor de la sentència “una mentida repetida moltes vegades es converteix en una gran veritat”, ens va llegar un axioma demolidor: “Els comunistes han de viure la revolució, menjar-la, respirar, somiar, han de mentir, enganyar i fins assassinar, no importa que es tracti de la seva mare.” És aquesta la poció que omplirà el got buit en els temps que venen?