Judicis d’Estat

Hi ha dues maneres de respondre a la pregunta sobre quin paper té la llei en una democràcia i per què l’obeïm. La primera és la que entén la llei com el sistema de protecció dels més dèbils. La llei ens allibera de l’arbitrarietat dels més poderosos i esdevé la via per la qual es pot alterar la distribució de poder en benefici de la majoria. Tanmateix, hi ha una segona lectura. Segons aquesta interpretació, la llei és el sistema que tenen els més poderosos per tal de legitimar el seu poder i justificar-lo.

Entre els múltiples problemes que tenen la justícia i les institucions de l’Estat espanyol, un de fonamental és la confusió entre la primera lectura de la llei i la segona. La primera parteix de la confiança i la legitimitat de l’aparell judicial. Pressuposa la correcció procedimental a l’hora d’aplicar la llei i la neutralitat jurídica a l’hora d’interpretar-la. Quan aquesta confiança i legitimitat desapareixen, anem a la segona lectura. El poder apareix despullat i la llei es fa visible com a ús discrecional del poder. El problema que els partidaris de la llei i l’ordre ja comencen a veure és que la legitimitat, com la confiança, es construeix i es destrueix. I no només això. Sense aquesta acceptació social, el poder deslegitimat deixa de funcionar.

Fa uns mesos va aparèixer publicat el pensament del qui fou un dels jutges del Tribunal Suprem britànic, Jonathan Sumption, Trials of the State (“Judicis d’Estat”). El seu subtítol és prou indicat: “La llei i el declivi de la política”. Alguns elements ens sonaran: en temps de polarització política, la solució fàcil per delimitar com hem d’actuar el trobem en el recurs a la justícia. L’apel·lació a la llei, diu, esdevé la manera de canalitzar la frustració política. La política, doncs, cedeix lloc als jutges. I això no beneficia les nostres democràcies, sinó que les fa més febles. Per què? Perquè als jutges els manca la legitimitat que sí que tenen els representats escollits pel poble.

En el nostre context observem com els senyors de la Junta Electoral Central poden arribar allà on no va arribar el govern central: determinar qui pot i no pot ser president de la Generalitat. O com uns jutges d’excepció poden jutjar el cap dels Mossos pel que suposen que havia de fer i no va fer. En el cas britànic, parafrasejant Clausewitz, Sumption ens diu que la llei esdevé la via per fer política per altres mitjans. I la llei, ens recorda, no pot substituir la política perquè els hàbits, les actituds i les tradicions d’un país sempre s’acaben imposant a la llei. Quin exemple dona l’autor per entendre-ho? Doncs sí: la manera desigual de tractar la diferència catalana i escocesa pels governs centrals. Londres, ara per ara, té tota la capacitat jurídica per legislar en qualsevol àrea on hagi cedit competències a Edimburg. És impensable que ho faci, diu, per no desfermar una crisi territorial d’efectes inabastables. I aquí deixes el llibre i mires al cel.