‘Catalonia, sit and talk’

Fa uns dies rea­pa­rei­xia Tsu­nami Democràtic amb un comu­ni­cat on es vana­glo­ri­ava d’haver “acon­se­guit impo­sar una agenda i un marc polític propi: prova irre­fu­ta­ble és com ha calat el lema Spain, sit and talk”. Més que calat, el lema ha estat vam­pi­rit­zat pels par­tits, uti­lit­zat en cam­pa­nya, i ser­vit per jus­ti­fi­car la inves­ti­dura del PSOE. Ha legi­ti­mi­tat el rol d’Espa­nya com a inter­lo­cu­tor, en lloc de pre­sen­tar-lo al món com el que és: un règim fallit i anti­de­mocràtic que incom­pleix les lleis euro­pees. I ha con­ver­tit la nego­ci­ació en un objec­tiu en si mateix, men­tre la inde­pendència des­a­pa­rei­xia de l’agenda, com el Tsu­nami des­a­pa­rei­xia dels car­rers. Només el temps dirà si, a part del lema, la seva funció històrica ha estat de mera vàlvula d’esca­pa­ment –amb des­con­vo­catòria inclosa– de la indig­nació popu­lar con­tra la sentència. Igual de greu que el suport d’ERC a la inves­ti­dura és l’accep­tació acrítica dels altres agents. De fet, si JxCat hagués estat neces­sari, el par­tit de Mas, Buch i Mas-Colell i Bel pro­ba­ble­ment també s’hau­ria abs­tin­gut, com mos­tra el pacte de la Dipu­tació. Des de la CUP s’han enviat mis­sat­ges de wait and see, ani­mant les nego­ci­a­ci­ons, i el Con­sell de la República ha dema­nat un lloc a la taula.

El sobi­ra­nisme ins­ti­tu­ci­o­nal torna a l’auto­no­misme i con­si­dera el diàleg l’única via. Ningú demana obrir les pre­sons, ni fer efec­tiu el man­dat de l’1 d’octu­bre. Ningú pro­posa crear un nou man­dat, ja ningú dis­se­nya fulls de ruta per acon­se­guir la inde­pendència en 18 mesos. I de tant repe­tir-ho, cada cop més gent com­pra el relat que la der­rota del 2017 fou per un excés d’uni­la­te­ra­li­tat el 6 i 7 de setem­bre en lloc d’una falta d’uni­la­te­ra­li­tat el 3 i 10 d’octu­bre. La repressió ha acon­se­guit els seus objec­tius. La reacció a l’incom­pli­ment del TS al TJUE, fent un recurs de súplica al mateix TS i sense cap mobi­lit­zació, és el súmmum de la resig­nació i de dos anys de ces­si­ons que han dei­xat l’inde­pen­den­tisme des­ar­mat. Espa­nya abusa, envia la poli­cia, posa joves i polítics a la presó, incom­pleix reso­lu­ci­ons del TJUE, i el que fem és bara­llar-nos per les cadi­res d’una taula de diàleg? Això sí que és la síndrome d’Esto­colm.

El suport a la inves­ti­dura agreuja la situ­ació. Blan­queja Espa­nya just quan el món sí que veu les seves arbi­tra­ri­e­tats judi­ci­als, i tras­llada el con­flicte entre Cata­lu­nya i Espa­nya cap a una pica­ba­ra­lla entre la dreta espa­nyola i una “esquerra” que inclou el PSOE-155. D’un procés d’alli­be­ra­ment naci­o­nal a sal­var Espa­nya del fei­xisme. Per reforçar aquest relat, Rufián ha arri­bat a negar evidències empíriques que Andreu Nin ja denun­ci­ava fa 100 anys: Espa­nya ens roba. I és una teme­ri­tat negar-ho, perquè iden­ti­fi­car la secessió amb millo­res mate­ri­als i la fi del dèficit fis­cal sí que eixam­pla la base. Una altra fal·làcia és que el govern espa­nyol caurà si la taula de diàleg no avança; un cop inves­tit, Sánchez pot aguan­tar qua­tre anys amb altres aritmètiques par­la­mentàries. L’argu­ment que calia inves­tir el PSOE perquè l’alter­na­tiva era pit­jor és nociva: per aquesta regla s’hau­ria d’haver rega­lat la inves­ti­dura sense ni nego­ci­a­ci­ons, i el dia de demà caldrà votar a favor del PP perquè VOX és pit­jor encara. Tri­ant el mal menor només es recula. I es tracta d’avançar, tri­ant l’opció amb més força mobi­lit­za­dora, més cre­di­bi­li­tat inter­na­ci­o­nal, que més des­gasti el règim. Cap taula de diàleg ens por­tarà a la inde­pendència, però aquesta encara menys. Qual­se­vol nego­ci­ació amb el PSOE que­darà en res un cop la dreta espa­nyola recu­peri el poder. El marge de nego­ci­ació és nul; les baro­nies del PSOE, que sobre­vi­uen del seu anti­ca­ta­la­nisme, mai accep­ta­ran cap cessió més enllà d’engru­nes. Dir que el PSOE del 155, del 23-F, del GAL, de l’OTAN, de l’Esta­tut, etc., no per­tany al deep state és pre­o­cu­pant tant si la direcció d’ERC s’ho creu de veri­tat com sols si ho vol fer creure. El PSOE és part intrínseca del règim monàrquic espa­nyol, i abans caurà Pedro Sánchez que el PSOE accepti l’auto­de­ter­mi­nació. No caldrà, la taula està pen­sada jus­ta­ment per tro­bar una solució intermèdia que rebutgi l’auto­de­ter­mi­nació. D’aquí la volun­tat d’ERC d’incloure els comuns a la taula o de “tenir en compte el 50% no inde­pen­den­tista”: com més des­cafeïnades siguin les pro­pos­tes des de la part cata­lana, més pot durar la fan­ta­sia que la taula fun­ci­ona.

Si mai una taula de nego­ci­ació porta a un referèndum vin­cu­lant serà perquè Espa­nya la demana, com a últim recurs, forçada pels esde­ve­ni­ments: després d’una mobi­lit­zació popu­lar per­ma­nent amb con­trol sobre el ter­ri­tori i impacte sobre l’eco­no­mia, una inter­venció inter­na­ci­o­nal i una deso­bediència ins­ti­tu­ci­o­nal dis­po­sada a arri­bar fins al final. Només en aquest esce­nari, només si l’alter­na­tiva és la rup­tura cons­ti­tu­ci­o­nal a fets con­su­mats, Espa­nya implo­rarà el diàleg, enar­bo­rarà el Cata­lo­nia, sit and talk i accep­tarà un referèndum vin­cu­lant. Sense aquesta alter­na­tiva, tota taula serà un simu­la­cre que fa per­dre el temps, les opor­tu­ni­tats, i que blan­queja el règim espa­nyol. Ni sit and talk ni wait and see; per acon­se­guir la inde­pendència la uni­la­te­ra­li­tat segueix sent l’únic camí.