Els paraigües

La llarga borrasca Glòria ens ha deixat un panorama desolador que comportarà fortes inversions per tal de recuperar la normalitat. Gairebé cap poble s’ha salvat dels seus efectes. A Lloret, una vegada més, ha rebut la costa en combinar-se l’acció de la pluja, el vent i el mar. Comparat, però, amb altres llocs, no ens podem queixar. Aquests dies l’element més característic ha estat, evidentment, el paraigua. Aquest instrument de protecció forma part d’aquell conjunt d’accessoris dels quals, un instant o altre, no en pots prescindir i que, irremissiblement, quan ha passat el moment del seu ús, corres el perill de perdre’l per sempre. Quan surts d’un lloc al qual has arribat quan plovia, tens tots els números per deixar-hi el paraigua oblidat. És un d’aquells objectes que sempre has de tenir presents si no en vols haver de lamentar l’absència quan ja sigui tard: el paraigua, el mòbil, les claus... Un meu mestre a qui agradaven els adagis repetia sempre que “de llibres i de paraigües, no se’n tornen pas gaires”. Aquest és l’altre risc. Quan se n’acumulen massa en el paraigüer, a l’hora de retirar-lo la confusió és fàcil i sovint hi ha el distret que s’emporta el que no li toca. Afegim-hi encara –que de tot hi ha a la vinya del Senyor–, el que ja hi va de mala fe i aprofita l’acumulació per obtenir-ne un sense haver-lo de comprar. Aquests dies passats, però, la tempesta Glòria també va propiciar que el paraigua fos el protagonista d’escenes comicodramàtiques en ple carrer. El vent bufava fort amb ràfegues alternades i així que et confiaves una mica ja te l’havia girat. La batalla de l’afectat amb la realitat climatològica era digna de ser filmada i, d’una banda, induïa a la ràbia i, de l’altra, a l’humor que, en definitiva, és la millor manera d’agafar-se les coses. Intentar recuperar la posició correcta, amb l’aigua que queia i el vent intens, era pura utopia. Més aviat t’exposaves a anar quedant cada cop més xop. Seguir traginant el paraigua abatut, amb les barnilles trencades o retorçades i la tela esquinçada, era un autèntic destorb del qual calia alliberar-se. Les papereres públiques de carrers i ciutats es van convertir en cementiri de paraigües. La diversitat dels colors de les teles convertia la boca de cada una d’elles en una corol·la floral que matisava, ací i allà, el parc urbà. Milers de paraigües devien acabar d’aquesta manera la seva servitud. Suposo que els qui en venien de nous van fer un bon negoci. Ja se sap: allà on uns perden, altres hi guanyen.