Dos homes inspirats per una passió

Quan acabava la setmana passada va morir als 89 anys el mestre Joan Pineda, que semblava que mai no deixaria d’acompanyar la projecció de pel·lícules silents tocant el piano amb gràcia, imaginació i una multitud de recursos, que, en tot cas, sempre posava al servei de les imatges. Tant si coneixia la pel·lícula, havent memoritzat la banda sonora que n’havia concebut, com si havia d’improvisar davant d’una que no havia vist, trobava la música oportuna, sense afectació, sense subratllar res, sense embafar. Creia que la música no ha d’emprenyar i que per això mateix una orquestra sempre és excessiva per posar-hi música a les pel·lícules. No sé si dir que Pineda tocava el piano amb discreció, però, en tot cas, no feia cap ornamentació per al seu lluïment. No havia de satisfer la vanitat perquè allò que l’importava era gaudir de les pel·lícules mentre hi posava música. Donava corda a la passió que sentia pel cinema mut: com Charles Chaplin, creia que el sonor havia limitat la capacitat expressiva de la imatge cinematogràfica. A l’enterrament de Joan Pineda, que també va ser metge, hi vaig trobar, entre altres, la filòloga Margarida Casacuberta, que durant anys va ser veïna seva. Recordo que ella va lamentar que Pineda insonoritzés el piano per assajar a casa: no la molestava mai, sinó que, al contrari, sempre li resultava agradable sentir-lo; de fet, ni notava la música, com ell volia que passés mentre acompanyava les pel·lícules: tanmateix, la seva música hi era per fer-nos veure millor les imatges. És així que la trobarem a faltar en les sessions de cinema mut de la Filmoteca i de tants altres llocs on va anar fins abans d’emmalaltir fa uns mesos. I aquells que vam tenir la sort de conèixer-lo trobarem a faltar aquest gran conversador, irònic i memoriós amb mil històries per explicar.

Mai no hauria imaginat que posés en relació Joan Pineda i Alberto Blecua, però poc abans d’escriure aquesta “ombra” he sabut de la mort d’aquest filòleg, home savi i encantador. Especialista en la literatura del Segle d’Or espanyol, va ser professor a la UAB, on em consta que ha exercit un mestratge en generacions de filòlegs que l’estimaven molt. Quan jo hi estudiava, els seus alumnes em parlaven de la seva erudició, però sobretot de la seva generositat. Encara ho fan. Diferentment a alguns col·legues seus, era lluny de la vanitat. Com vaig tenir l’ocasió de descobrir en alguna conferència i llegint-lo, allò que li importava era la passió per la Llteratura i per explicar-la: no s’hi lluïa ell, sinó que feia veure millor els textos. Gràcies a tots dos.