El caçador i la presa

Tinc un amic a Madrid, il·lustrat, esquerranós i espanyolíssim fins al moll de l’os (és a dir, d’una militància espanyolista abrandada i flamígera), al qual vaig enviar-li un e-mail sobre els rumors d’una possible implementació al món educatiu murcià per part dels partits d’extrema dreta de matèries curriculars alternatives com la caça i la tauromàquia. Amb considerable sorpresa meva, la seva resposta va ser remetre’m uns paràgrafs d’un llibre de l’escriptor “infante D. Juan Manuel” (segle XIV) sobre “el elogio de la caza” i un altre de José Bergamín titulat La música callada del toreo.

Ambdós contenen enceses lloes sobre el “nobilíssim art” de la caça (que es diu beneïda per Déu, per tal com ja ve recollida en les Sagrades Escriptures, i pels reis, en tant que activitat predilecta de tan alta sang blava), així com ditiràmbics elogis sobre el també “art” del toreig, del qual es ve a dir que permet a l’ésser humà elevar-se als cimals més alts de l’esperit, allà on conflueixen la música, la filosofia, la mística i, en fi, la més refinada sensibilitat lato sensu de la condició humana. A aquest amic només li va faltar esmentar el Quixot, quan es diu de l’Hidalgo de la Mancha que era “de complexión recia, seco de carnes... y amigo de la caza”. Acabava l’amic el seu comunicat dient: “La caza sigue siendo buena formación para gobernantes. Requiere valor, que es una virtud. Al menos de los que no se entregan al menor noble arte de la huída.”

Refereixo aquesta personal anècdota perquè crec que pot elevar-se a categoria del castís, profund i “recio” imaginari espanyol. La caça i el toreig com a expressió, per sobre de tot, de la valentia hispànica, és a dir d’allò diametralment oposat a la fugida, abjecta i suprema manifestació, seguint aquest discurs, de la sempre execrable “covardia”.

De l’anècdota categoria se’n pot treure la conclusió, atès que, parli jo del que parli, aquest amic –que en representa molts d’altres– sempre acaba referint-se al “fugado”, que la imatge de Puigdemont està clavada, ancorada, en el més profund del magí espanyol. En forma d’obsessió irrefrenable, de pensament circular i compulsiu, d’impossible evitació i que obnubila amb odi cerval el curs normal del raciocini. És una figura invasiva de la ment hispana que penetra fins al moll del seu esperit i de la qual el cervell espanyolista no pot alliberar-se’n de cap manera. I és en aquest marc mental on emergeix amb tot el seu més torrencial i xardorós sentit el concepte de caçador i de presa, amb una intensitat obsessiva no menor a la del capità Ahab en la seva enfollida i autodestructiva caça de la balena blanca.