El castell estantís

El castell s’ha enfonsat, diuen. I probablement sigui veritat. El joc d’equilibris que el mantenia dret i prometedor ha fet figa. La legislatura catalana s’ha esgotat. El president Torra ho proclama. Salva, això sí, el pressupost. Les eleccions vindran després. Les convocarà ell mateix, si el Suprem li deixa marge. Aquell gest de la pancarta reivindicativa al balcó de palau té els seus efectes. Alguns probablement volguts, d’altres inesperats. (Aquí cal una explicació: jo crec que el President se la jugava per demostrar al món de què era capaç el poder central; no tenia previst segurament què faria el Parlament quan el posessin entre l’espasa i la paret). El cas és que tot fa creure que el castell de cartes s’ha enfonsat. O està en perill seriós d’enfonsar-se.

Que quin castell? A veure si sóc capaç d’explicar-lo. Sobre un projecte, que molts veien utòpic, basat en el mandat de l’1 d’octubre es sostenia el govern de la Generalitat i la majoria parlamentària que li donava suport. Amb aquesta força moral a l’esquena, ERC va a Madrid i fa valer els seus diputats per investir un govern d’esquerres de Madrid, a canvi d’una taula de negociació a la que hi és convidat imprescindible el president Torra. Aquesta taula ha de ser la clau de volta d’algun pla per desencallar el problema polític català. Es parlarà de tot (en el marc de la constitució i de la llei, quedi clar). Mentre la taula tingui quòrum, mentre es negociï, tots dos governs tindran oxigen davant l’opinió pública, malgrat els escarafalls de la oposició. I, si tenen ganes d’entendre’s, fins i tot és possible que s’avanci a poc a poc pel camí de la concòrdia. He dit a poc a poc perquè els efectes pacificadors de la negociació seran més importants com més llarga sigui, com més duri.

La treva, si hi és i és llarga, ha de permetre al govern de Madrid desmantellar amb paciència l’estructura encarcarada de poder que la dreta li ha deixat en herència, com un camp de mines minuciosament estudiat per barrar el pas a totes les iniciatives de l’esquerra. Ha de tenir temps per renovar, com mana la llei, els altíssims tribunals; per reordenar els organismes i institucions estatals que paguem tots i que només serveixen els seus mentors des de l’ombra; temps concitar prou simpaties en el camp dels mitjans com per poder fer acceptable alguna solució, ni que sigui temporal i estantissa; temps per construir i pactar alguna fórmula raonable que es pugui vendre als votants espanyols sense ofendre els votants catalans i a la inversa. Temps. El dijous va semblar que tot se n’anava en orris. Uns i altres van tenir seny. Cal que parlin. Que comencin confrontant els seus desacords per anar buscant els possibles acords. Encara que només puguin decidir un nou dia per trobar-se. Som on som: al cul del sac. I n’’hem de sortir. Caldrà fer pinya per evitar fer llenya.