L’escudella de fusta

Els lectors de poesia catalana estem, francament, d’enhorabona. De fet, hi hauria d’estar tothom, en aquest país petit fet d’uns quants països, terra agermanada per la mateixa llengua. I és que Edicions de la Ela Geminada acaba de treure, en una edició molt competent del filòleg Eusebi Ayensa, la Poesia catalana completa de Josep Sebastià Pons. El volum fa 1.058 pàgines, en un paper que no és gaire més gruixut que el paper bíblia.

Pons és un dels noms preeminents de la poesia catalana del segle XX. Com Carner, Riba o Foix, posem per cas. Com Vinyoli o Andrés Estellés. Com Sampere, Comadira, Parcerisas o Teresa d’Arenys. “I per cas penseu que s’alçarien aquestes imatges sens l’escalf i el miracle de la llengua catalana?”, es pregunta retòricament el poeta en unes paraules preliminars del llibre El bon pedrís (1919). Pons vivia envoltat de la llengua francesa, en la qual va començar a compondre els seus primers exercicis lírics; però de seguida es feu el propòsit d’escriure en el català del Rosselló. I en aquesta llengua va donar-nos versos com els de L’aire i la fulla, que, al cap de noranta anys, ens continuen emocionant: “I descansant a l’ombra d’algun tell, / el passat torna amb sa mirada, / com el matí preserva el blanc segell / de la lluna oblidada.” En una altra ocasió, va deixar escrites aquestes paraules lluminoses que donen compte de la seva decisió transcendental: “El que més m’encoratjava al conreu del català era que m’abocava al bell principi de la sensació. Havia canviat el veire de cristall per una escudella de fusta.”

Ayensa ha realitzat una feina magnífica de fixació de la poesia d’aquest clàssic contemporani. Amb la seva edició corregeix nombrosos errors de les dues edicions anteriors de l’obra lírica de l’autor (d’altra banda, ben meritòries: la de Tomàs Garcés, de 1976, i la de Cristià Camps, de 1988). També ens hi dona a conèixer una norantena de poemes rigorosament inèdits. Si llegim en ordre cronològic la seva poesia, ens adonarem que Pons és autor de llibres molt destacats, no sols d’aquella obra mestra que du per títol Cantilena (1937). Poemes d’exquisida pintura natural –ell, que també feia anar els pinzells–, d’altres d’enyorança de la terra (i fins alguns subtils poemes de guerra que potser han passat més inadvertits). I, per damunt de tot, poesies d’amor d’una sòbria emoció. Per exemple, les de Cambra d’hivern (1966), que encara recorden la seva dona, Elena, bé que ja han posat sordina al dolor: “L’amor aquieta sa remor, / el vidre verd de l’aigua ja s’entela. / Elena, amor, amiga, abella i flor, / la barca de l’oblit alça la vela.”

Aprofito per fer un prec a l’editorial: em sembla del tot necessari aplegar, en un sol volum, els tres llibres de poesia de la germana de Josep Sebastià, Simona Gay. L’edició de Columna és introbable, i el vers de Simona –née Pons– ho mereix amb escreix.