Estem «perduts»

El debat sobre el feno­men Lost viu avui mateix el seu punt cul­mi­nant perquè, per bé o per mal, la sèrie ha arri­bat al final. Un moment de silenci. Espur­nes als ulls. Llàgri­mes que cauen. Al final tots ens en refa­rem, d'una manera o una altra. No esguer­raré res a ningú si dic que les grans qüesti­ons que els humans ens con­ti­nuem fent roma­nen inal­te­ra­bles també al final d'aquest llarg camí de sis tem­po­ra­des. Quan he arri­bat a la feina he obert el cor­reu electrònic i he des­co­bert, sense sor­presa, una invasió de mis­sat­ges amb peti­tes i grans teo­ries que ho miren d'expli­car tot. Algu­nes són d'una sen­zi­llesa ingènua i altres d'una com­pli­cació exis­ten­cial que ni tan sols una con­venció de filòsofs podria atre­vir-se ni a diri­mir.

Qui som? D'on venim? Què hi ha més enllà de l'uni­vers? Exis­teix Déu o quel­com que doni sen­tit a aquesta paraula? L'uni­vers és infi­nit? El temps és una línia de doble direcció? No sabem res i volem que un sim­ple pro­grama d'entre­te­ni­ment res­pon­gui en 40 minuts tots els dile­mes que ens han acom­pa­nyat i per­se­guit des de l'albor del temps. Sem­pre podem dir que els mar­ci­ans van cons­truir les piràmides d'Egipte i van inse­rir un xip al cer­vell dels micos per evo­lu­ci­o­nar-lo a un estat supe­rior. Però lla­vors ens hauríem de pre­gun­tar qui va crear aquests mar­ci­ans? Per cada res­posta sem­pre hi ha una pre­gunta. Per això he pogut seguir la sèrie sense el neguit i l'angoixa de tots aquells que s'han obses­si­o­nat a conèixer la res­posta a tots i cadas­cun dels seus secrets.

L'illa és una metàfora de la nos­tra pròpia existència. Llui­tem cons­tant­ment per una feli­ci­tat que no atra­pem mai i no com­pre­nem ni la mei­tat de la mei­tat d'allò que ens envolta. Pot­ser, sense saber-ho, som els pro­ta­go­nis­tes d'una història escrita per un guio­nista capritxós que ens fa moure d'un cos­tat a un altre perquè posem cara de no enten­dre-hi res.