Desigualtat

Després de l’emergència climàtica –el canvi climàtic amb tots els ets i uts–, la desi­gual­tat –tant a casa nos­tra, com al con­junt d’Europa– és la gran res­pon­sa­ble de la pre­ca­ri­e­tat labo­ral, de la pobresa extrema i de les angoi­xes per­so­nals de gran part de la població. I el pit­jor de tot és que els governs, les admi­nis­tra­ci­ons de tots els colors polítics són impo­tents, no són capa­ces, d’ado­nar-se que són molt febles, davant les mul­ti­na­ci­o­nals i trans­na­ci­o­nals. No poden, de cap manera, fer front a aquesta xacra tan críptica, per­versa i igno­mi­ni­osa. En ple segle XXI, la desi­gual­tat cada cop és més “des­car­nada”, més tren­ca­dora; ha esde­vin­gut el gran fan­tasma que recorre Europa, des de l’Atlàntic fins als Urals, sense que ningú la pugui atu­rar.

Ara i aquí, la desi­gual­tat –que tri­tura la cohesió social i fa miques la soli­da­ri­tat– és la màxima res­pon­sa­ble del renai­xe­ment i crei­xe­ment del fei­xisme i l’extrema dreta al Vell Con­ti­nent; si bé fei­xisme i nazisme són parau­les grui­xu­des, encara que massa vega­des les uti­lit­zem com a metàfores. De tota manera, del que no hi ha dubte és que les desi­gual­tats –cova­des per diver­ses esquer­res post­mo­der­nis­tes als noranta del segle pas­sat– són les res­pon­sa­bles del reforçament d’un sub­pro­ducte del fei­xisme/nazisme ano­me­nat “reac­ci­o­na­risme ultra­dretà”, que –des­gra­ci­a­da­ment– és molt real en aquesta soci­e­tat com­plexa, sofis­ti­cada, insi­di­osa i injusta de l’Europa del 2020. Els cul­pa­bles de les con­seqüències ideològiques, econòmiques, polítiques i medi­am­bi­en­tals de per­so­nat­ges sinis­tres/fenòmens para­fei­xis­tes i post­fei­xis­tes com Le Pen, Sal­vini, Wil­ders, Trump, Bol­so­naro i l’atroç neo­fran­quisme judi­cial/superes­truc­tu­ral a l’Estat espa­nyol és a causa d’una soci­al­de­mocràcia i uns libe­rals “pro­gres­sis­tes” de fa vint o trenta anys; quan van començar a pri­va­tit­zar irra­ci­o­nal­ment, a debi­li­tar l’estat del benes­tar i a per­me­tre un neo­li­be­ra­lisme sal­vatge (molt més neo­con­ser­va­dor que no pas libe­ral) que té orgas­mes amb les desi­gual­tats.

En síntesi, els únics antídots con­tra la desi­gual­tat, el fei­xisme (i les seves rami­fi­ca­ci­ons més o menys neo­re­ac­cionàries) i la mor­ti­fi­cació social són la cul­tura política i la consciència de classe adap­tada al segle XXI. Doncs bé, el 2020 els governs, les admi­nis­tra­ci­ons, la soci­e­tat civil i els grans mit­jans de comu­ni­cació fan tot el con­trari per tal d’incen­ti­var i irra­diar aquests “antídots alli­be­ra­dors”. Malau­ra­da­ment, el 2020 els sec­tors amb sala­ris més bai­xos i pre­ca­ri­e­tat més ele­vada són el gruix dels votants de l’extrema dreta d’arreu del Vell Con­ti­nent.