Ens hem ben divertit

Segons els grans entesos, antropòlegs i sociòlegs sobretot (penso especialment en l’escriptora francesa Fréderique Vargas, que fa molts anys ho predica), els humans només ens adonem bé de la realitat quan la realitat ens fa mal. I es veu que des de fa uns quants anys, igual com feia la cigala de la faula de La Fontaine, ens dediquem a cantar, ballar, folgar. Concretament ho fem una quarta part de la humanitat, les altres tres parts viuen en la misèria o sobreviuen com poden. Nosaltres hem aconseguit una vida molt millor: hem tirat pesticides a l’aigua i fums enverinats a l’aire, hem conduït tres cotxes per família, hem escurat tota mena de minerals a les mines, hem menjat maduixes de l’altre cap de món, hem transformat boscos en terrenys per especular-hi, hem viatjat amunt i avall de llevant a ponent i en tots sentits, hem omplert de llum les nits, hem calçat espardenyes amb intermitents que s’encenen i s’apaguen en caminar, ens hem botit de greixos, hem inundat deserts, hem acidificat la pluja, hem creat clons, hem emmerdat els mars... vaja, podem dir que ens hem ben divertit.

I hem aconseguit uns resultats espaterrants i de procés molt difícil, com fer fondre els pols terrestres, desplaçar els corrents del Gulf Stream, destruir un terç de les espècies vivents, fer esclatar l’àtom, soterrar les deixalles radioactives i altres meravelles. Ja ens agradaria seguir fent-ho, perquè tot això és molt més graciós i entretingut que no pas cavar trumfes, fangar o escampar fems.

Madame Vargas diu (des de fa molts anys, insisteixo) que hem de plegar, perquè ha començat la Tercera Revolució. Una revolució molt diferent de les dues anteriors (la neolítica i la industrial), perquè aquesta ens ve imposada, ningú no l’ha escollit ni la voldria. La Mare Natura, que ja està de nosaltres fins a l’escrot, xuclada, emmerdada i exhausta, ens tanca les aixetes del petroli, del gas, de l’urani, de l’aire, de l’aigua i ens diu: Salveu-me, o ens esbudellem plegats (llevat de les formigues i les aranyes que són molt resistents i no han abusat de res). Cabdellats en la seguretat, la possessió i la comoditat, haurem d’aprendre a marxes forçades que la nostra vida col·lectiva d’excessos i emocions ens pot treure de polleguera i fer-nos sentir molt desagradablement sorpresos. Davant d’aquest panorama, els ho diré clar: no sé si tenir esperança o bé simplement esperar.