Més pressió

La decisió del president Quim Torra de prioritzar l’aprovació dels pressupostos a les eleccions ha estat, des del meu punt de vista, un encert. És evident que hi ha alguns partits, sobretot el PSC i la CUP, interessats a precipitar una contesa electoral que calculen que els serà favorable. Tanmateix, és clar que, després de tants anys amb pressupostos prorrogats, l’interès primordial del país és comptar amb uns comptes actualitzats tan aviat com sigui possible, sobretot considerant que impliquen un tomb social i que semblen disposar d’una majoria suficient per tirar endavant. D’altra banda, i com no podia ser d’altra manera, la concreció de les partides de despesa ha fet néixer les queixes comprensibles per aquelles demandes que, malgrat la pujada, encara no podran ser ateses. No hi ha cap debat d’aquest tipus que escapi a la lògica d’una doble lectura, la del got mig ple o la del got mig buit. Per molt que els departaments amb més incidència social s’incrementin notablement, sempre serà possible de fer una llarga llista de les mancances no resoltes.

Això també passa, és clar, en el pressupost del Departament de Cultura, que, encara que experimenti un increment del 14,5% respecte de l’any 2017 i una pujada de 54,3 milions respecte del 2019, només representa en el conjunt de la Generalitat un percentatge del 0,75%, si n’excloem la despesa financera i finalista, o d’un 1,1% en cas contrari. És poc, molt poc. Per això la consellera Vilallonga ja s’ha avançat a dir que aquest pressupost “és millor, però encara no és el millor”. Continuem, doncs, sense revertir la poca presència històrica de la cultura en la política dels governs de la Generalitat, un mal crònic que ja remunta als temps de Jordi Pujol i que els consellers que han vingut després mai no han aconseguit de redreçar. No fa gaires dies, avançant-se a la puja previsible i pràcticament anunciada, una plataforma del sector cultural anomenada Actua Cultura tornava a denunciar aquest greu dèficit amb paraules més gruixudes (parlava d’“indecència”) i amb l’amenaça d’accions “imaginatives, contundents i dilatades en el temps”...

En qualsevol cas, la pregunta més interessant a fer-se és sens dubte com ha estat possible que l’escassedat de recursos per a la cultura hagi estat tan prolongada i tan pertinaç, sense que en cap moment, en situacions ben diferents i amb governs de tot signe, s’hagi pogut modificar aquest panorama. ¿És un problema d’insensibilitat dels polítics? ¿És un problema d’un sector atomitzat que no ha sabut fer valer adequadament la seva força? ¿O és un problema d’una societat que no col·loca la cultura en un lloc privilegiat de les seves preferències? ¿O potser són totes tres coses alhora? Probablement és això darrer. I aquesta realitat deficient en tots els fronts contrasta amb la pretensió d’un petit país que, mancat d’un estat propi i d’alguns elements naturals que fan la força de les grans potències, semblava haver apostat, almenys en el terreny de les declaracions i de les proclames, per jugar a fons la carta de la cultura. I contrasta també amb la realitat objectiva d’una vitalitat pou remarcable en aquest terreny, amb sectors capdavanters que no desmereixen en absolut del que veiem en altres parts de món.

La veritat és que l’àmbit propi de la política, on es prenen les decisions relatives al pressupost, gaudeix d’una lògica pròpia, absolutament autònoma, que sovint s’allunya de les necessitats reals. Així, per exemple, des de l’inici mateix de la recuperació de l’autogovern i de la Generalitat, es va anar establint una lògica de repartiment del pastís pressupostari que cap govern no s’atreveix a subvertir. Canvien les cares i els partits, però sembla que aquest model de repartiment és intocable, i que només són possibles petites correccions que no alteren el pes específic de cada departament. No es coneixen governants que siguin capaços de repensar seriosament si la distribució tradicional dels recursos és l’adequada, de manera que els sectors que van tenir la fatalitat d’entrar amb mal peu des del primer dia estan condemnats a viure permanentment amb una penúria constant.

Així, doncs, i més enllà de l’actitud genèrica de la societat en el seu conjunt, sembla clar que l’única manera realista de sortir del panorama vigent és que el sector cultural s’uneixi veritablement en un esforç comú i augmenti el seu grau de pressió damunt els polítics, de manera que allà on no arriba el grau de consciència necessari hi pugui més el temor de veure’s desbordat o de pagar rèdits electorals. Per això, cal saludar favorablement els intents que hem conegut en aquesta direcció. Després de les eleccions caldrà insistir-hi encara més, amb l’objectiu d’aconseguir un pressupost per al 2021 que sigui realment “el millor”.