Terol

De jove em va venir la passió de visi­tar pai­sat­ges secs, des­ha­bi­tats i des­fo­res­tats. Havia vist la pel·lícula La caza, l’única bona de Car­los Saura. Havia vist tres i qua­tre vega­des al Publi Deus e o Diabo na terra do sol, del bra­si­ler Glau­ber Rocha. “Na terra do sol”: ja està dit tot. “Deus e o Diabo”: ja es veu qui havia d’endur-se la part més gran en el duel. Així que vaig tenir un cotxe vaig començar les expe­di­ci­ons. No em calia bellu­gar-me d’Espa­nya. És més: no era acon­se­lla­ble que ho fes: el nord, França, m’ofe­ria humi­tats que no bus­cava. Els Mone­gres em van dei­xar ben ser­vit, d’entrada i en pri­mera pro­vidència. Vaig exul­tar. Si Car­les San­tos va com­pon­dre Buja­ra­loz by night jo vaig excla­mar Buja­ra­loz mon amour. Buja­ra­loz és la capi­tal dels Mone­gres. No té res. A mi m’agra­dava no tro­bar res pels llocs on anava. En viat­ges suc­ces­sius em van donar satis­fac­ci­ons les províncies de Sòria, Zamora, Àvila... A Madri­gal de las Altas Tor­res, vila natal d’Isa­bel la Catòlica, ho vaig enten­dre tot: Isa­bel i la història d’Espa­nya després d’ella. Un nom tan ampul·lós per a tan poc poblat. Com va obser­var Gaziel, la Cas­te­lla bufada i de cas­tells a l’aire que per això mateix acaba cre­ant un imperi. Vaig inge­rir mol­tes migas i ter­nas­cos. Les millors migas, i uns oce­llets molt ben esca­bet­xats, al Pala­fox del Burgo de Osma (Sòria). Un altre nom d’upa. Hi va néixer Dio­ni­sio Ridru­ejo, un dels fun­da­dors de la Falange i després dis­si­dent del règim de Franco. Jordi Amat, que té interès pels per­so­nat­ges de mol­tes colo­ra­ci­ons, l’ha estu­diat amb pre­cisió.

I Terol, és clar. En recordo alguns pobles, i vaga­ment, la capi­tal. El Torico al mig de la plaça: això era un monu­ment de visita reco­ma­nada? El mudèjar ple de pols. El mudèjar em fa tos­sir i se’m posa entre les dents. Però enda­vant. No bus­ca­ves això?

La febre del secà rigorós m’ha pas­sat, però només a mit­ges. Sem­pre em sobren arbres: als car­rers i als pai­sat­ges. No em dei­xen veure la pers­pec­tiva, m’ocul­ten les mun­ta­nyes. Els Mone­gres em seguei­xen emo­ci­o­nant.

He tor­nat a Terol, però per la banda del Matar­ra­nya. És seca i humida a la vegada, va a tros­sos. Jo diria que conté els pai­sat­ges urbans i natu­rals més bonics de Cata­lu­nya. No de la Franja: de Cata­lu­nya entera. Terol exis­teix, com diuen els que defen­sen la província de l’oblit i la des­po­blació. I tant si exis­teix. A Vall-de-rou­res, capi­tal del Matar­ra­nya, hi ha la lli­bre­ria de l’Octa­vio Ser­ret, un home que va des­co­brir que par­lava en català quan li van arri­bar uns lli­bres que pri­mer li va sem­blar que no havia d’enten­dre. Ara s’ha jubi­lat però durant uns anys ha pro­pa­gat la pro­ducció impresa cata­lana en terra poc propícia. Un dia vaig entrar a la lli­bre­ria. Hi hau­ria par­lat, però no hi era. Però exis­tia.