“Siau qui sou”

L’Edi­to­rial Eumo publi­cava el 2019 un lli­bre seriós i, a més, didàctic: El pri­mer procés con­tra Cata­lu­nya, de Pere Bosch i Cuenca. Tip de comen­ta­ris apo­calíptics, d’experts en tot i arreu i sem­pre, encara no cano­nit­zats, he pen­sat, algun cop, que més val no per­dre el temps en debats amb qui no sap, ai els noms déus de la comu­ni­cació sub­ven­ci­o­nada!, que no té ni un raco­net al cer­vell per injec­tar-los un pes­sic de dubte. És la meva manera de viure prou bé a Madrid..., on també tro­bes per­so­nes com cal entre els pocs con­ciu­ta­da­nes-con­ciu­ta­dans que encara no han acon­se­guit ser pre­sents a les ben assor­ti­des nòmines minis­te­ri­als o dels dits “grups de pressió”, que sub­sis­tei­xen gràcies a una rara mio­pia de qui els sub­ven­ci­ona. No parlo d’oïdes. Fa dis­set anys que visc a Madrid, on els bars –per cert– són millors que a la meva ciu­tat natal, Bar­ce­lona. Hi ha com­panys d’ape­ri­tiu que ens cre­uen, als defen­sors de la causa (s’entén: cata­lana), cor­nuts i pagar el beure. Els pre­gunto com és que saben tant sobre l’ofici, homo­lo­gat, de cor­nuts... i si és que els anys de pràctica els ha doc­to­rat en l’ofici. (No em con­tes­ten, però em paguen la ronda.)

Costa i Llo­bera, eclesiàstic ric, mallorquí i bon poeta, reco­ma­nava als joves: “Siau qui sou, més no ati­ant vells odis ni amb emfàtiques dee­cla­ra­ci­ons llo­ant tot lo que és vos­tre, fins les matei­xes úlce­res...” Bon con­sell! En el marc de les noves con­ver­ses entre repre­sen­tants cata­lans i el govern d’Espa­nya, ¿no seria bo apro­var una clàusula que exigís als comen­ta­ris­tes ofi­ci­als i en nòmina sobre Cata­lu­nya que els fes ido­nis per par­lar, si els abe­llia amb rauxa, però amb una ombra de seny, sobre el meu/nos­tre país?