Tribuna
El seu millor moment
El Brexit fa pensar que ha prevalgut a la Gran Bretanya, especialment a Anglaterra, una deriva ultraliberal que somnia en un Regne Unit convertit en un paradís fiscal i en una City èmula de Hong Kong i Singapur, que afronti els desafiaments de la globalització i de la revolució tecnològica de la forma que exigeixen els nous temps. Segur que hi ha molts ciutadans britànics que ho veuen així, però aquesta no és la causa única del Brexit. Hi ha quelcom més profund, fruit de la geografia i de la història, macerat al llarg dels segles, confirmat per reiterades victòries i arrelat en la mentalitat britànica: la idea que la seva llibertat està lligada indissociablement a la seva independència. Aquest fou el pensament impulsor de l’heroica resistència del Regne Unit l’any 1940, quan –després de caiguda de França– es va trobar enfrontat en solitari a la victoriosa Alemanya nazi.
Durant cinc dies, del 24 al 28 de maig, els membres del gabinet de guerra britànic van debatre aferrissadament si la Gran Bretanya havia de buscar una pau negociada amb Hitler amb la intermediació de Mussolini, o prosseguia la guerra en solitari. El debat va ser molt intens i es va personalitzar en la confrontació del primer ministre Churchill i el secretari del Foreign Office lord Halifax. No fou el debat entre un patriota i un traïdor. Lord Halifax, defensor de cercar la pau, era una persona honorable. John Lukacs diu d’ell que no era un derrotista ni un intrigant, sinó un liberal-conservador pragmàtic, bon observador dels vaivens del món; un tipus molt anglès, en el sentit que emmotllava la seva ment a les circumstàncies en lloc d’adaptar les circumstàncies a les seves idees. Churchill, per la seva banda, era un visionari reaccionari que ho tenia clar: “Mai podria acceptar –va dir– una pau negociada amb Alemanya. El que hem d’assegurar és la nostra llibertat i independència totals, oposant-nos fermament a qualsevol negociació que pugui portar a la derogació dels nostres drets i del nostre poder.” Era el diumenge 26 de maig, a punt de consumar-se la caiguda de França en mans de Hitler, un dia en què ni el pragmatisme ni el liberalisme servien de gaire. Tan sols comptava la voluntat de resistir. Aquesta voluntat es va encarnar en Churchill, qui el dia 28 va afirmar davant del gabinet de guerra que “quan una nació cau lluitant torna a aixecar-se, però quan es rendeix covardament està acabada”.
Aquest esperit era també el que predominava entre la població britànica, la gran majoria de la qual no podia concebre que la Gran Bretanya perdés la guerra, impulsada com estava per un patriotisme tradicional –més que per un nacionalisme modern– nodrit d’orgull de pertinença i de sentit de la història. Els britànics no sabien que el Regne Unit havia quedat antiquat enfront d’Alemanya pel que fa a l’armament i les tàctiques militars. Churchill sí que ho sabia, però alhora estava segur que Anglaterra i el seu imperi no podrien subsistir al costat d’una Europa dominada per Alemanya, així com que necessitava sense excusa per sobreviure l’ajut dels Estats Units. Ho va donar a entendre quan va dir als Comuns –en el seu primer discurs com a premier–: “No tinc res més per oferir que sang, suor i llàgrimes.” I el 4 de juny ho va reblar: “Lluitarem fins al final, lluitarem a França, (...) defensarem la nostra illa, qualsevol que sigui el preu, lluitarem a les platges, lluitarem a les pistes d’aterratge, lluitarem als camps i als carrers, lluitarem als turons, ¡mai no ens rendirem!”
És evident que la situació actual no té res a veure amb aquella, i és absurd establir comparacions de cap mena. Però també ho és reduir tots els problemes a una pura equació d’interessos immediats en funció de l’estricta situació actual. Els sentiments també tenen una importància cabdal en les decisions humanes, tant individuals com col·lectives. I és per això pel que no es pot menysprear la inèrcia de la historia, que en aquest cas porta molts britànics a considerar que la seva llibertat depèn de la seva plena independència.
