Miralls deformats

S’ha parlat algunes vegades de la basquitis dels catalans, aquesta inflamació política que podríem definir com una admiració exagerada cap a la fermesa amb què, històricament, els dirigents sobiranistes d’Euskadi han defensat l’autogovern. Antics dirigents en l’òrbita de CiU, com ara l’excoordinadora del PDeCAT Marta Pascal, han manifestat públicament la seva identificació amb la manera de fer del PNB, que, per la via de la negociació i defugint maximalismes, hauria avançat gradualment cap a una autonomia reforçada sense renunciar a l’objectiu últim de la independència. No conec prou el PNB ni la seva història (suposo que no és el mateix Ibarretxe que Urkullu) per saber si l’organització i l’estratègia dels jeltzales poden servir d’exemple al sobiranisme català. Amb tot, els mimetismes són sempre arriscats i, en el cas del País Basc, caldria tenir presents condicionants autòctons com ara l’ombra feixuga d’ETA o l’existència del concert econòmic. Passa el mateix amb l’SNP escocès, referent també per a una altra part de l’univers independentista català. Ara mateix serà molt interessant veure les maniobres que llançarà des d’Escòcia per arrencar a Londres el segon referèndum sobiranista que es nega a concedir. Interessant i sempre alliçonador, fixar-se en l’experiència dels altres, tot i que, també aquí, com amb el País Basc, la història i el context ens poden distorsionar el mirall.