Opinió

Tribuna

Recordar el futur

Rellegint –l’única manera de llegir vàlida, a parer de Joan Fuster– una part de l’obra de George Steiner, ens recorda l’erudit que el jardí de Goethe a Weimar es troba a penes a uns milers de metres de distància de Buchenwald. Cal recordar per no oblidar o bé és aquest un axioma condemnat al fracàs més absolut? Perquè no és tan sols Buchenwald. És també Weimar –aquell centre cultural de primer ordre que va intentar reconciliar l’Sturm und Drang amb el pensament il·lustrat–, la seu de la Bauhaus i de la República de Weimar. I, d’altra banda, un dels feus del conservadorisme alemany i dels corrents més recalcitrants del nacionalisme germànic. Inquietant, no en tinc cap dubte, la polaritat d’una ciutat –recents les eleccions a l’estat de Turíngia– que expressa les contrarietats ocultes en el si de la cultura més sofisticada.

Aleshores, recordar, no seria tant una mirada nostàlgica cap a un perfet pretèrit, sinó una forma de mirar el futur a fi de prevenir-nos d’aquelles conseqüències inherents –i negatives, en un sentit nihilista– de la llavor dels nostres actes en temps present. Hi ha un efecte de la causa –en clara oposició a la percepció de Hume– a la qual fer atenció sense oblidar pas que cap acció no és innocent. Tampoc, emperò, ho és el seu contrari: la inacció, és a dir, la nul·la reacció a un espai de violència. En aquest context, és que apunta Steiner a la crisi de les humanitats. I fa un crit d’alerta per mor de la pressentida indiferència de la ciència –ironitzant amb el lapidari “la ciència no pensa” heideggerià– quan recalca que la fam i l’esclavatge perduren malgrat els avenços de la medicina i de la tècnica.

Una indiferència que el mateix Steiner –en la conferència intitulada “Les humanitats humanitzen?”– no sap o no pot evitar. Ressona la veu del rei Lear davant del cos inert de Cordèlia: “Never, never, never...” Un lament que sembla retornar cíclicament, atesa la nostra incapacitat d’aprendre les lliçons que la història ens ofrena. No debades, d’Armènia a Srebrenica la condició humana sucumbeix a l’extermini. I és que encara no escoltem com cal l’eco del lament particular en la seva dimensió universal –cabdal és la diferència entre el “parar esment” de l’auscultare original del “sentir” o mera emoció acústica.

Buchenwald –com Auschwitz– ens recorda l’avenir. “La nostra terra està sembrada de camps d’extermini”, afirma George Steiner a Els llibres que no he escrit. En el meu darrer llibre de pomes, Ira (Tanit Poesia), reblo –sense haver llegit abans aquella admonició–: “L’ésser duu oculta la llavor de l’extinció”, sincretisme poètic que ens recorda la nostra fugaç naturalesa, així com la nostra capacitat d’anihilar-nos. Potser es tracta de parar esment –de saber escoltar– a aquesta dualitat perversa i copsar –com Shakespeare– que el mal no es destrueix a si mateix. Recordar el futur és també una categoria ontològica. Sense consciència del dolor no hi ha demà plausible.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.