Una llengua que brilla

Sempre ens queixem que les administracions van tard pel que fa a l’evolució tecnològica i els canvis socials que provoquen. Per exemple, el català va tard en el món dels youtubers i els influencers. Ara el tema estel·lar és el dels assistents de veu i els altaveus intel·ligents. Hom diu que en només dos anys seran la tecnologia dominant en les interaccions entre humans i màquines. Per això cal celebrar que aquest cop hi hagi una voluntat activa per part de la Generalitat de Catalunya per tal que la llengua i la cultura catalanes no es quedin enrere. La direcció general de Política Lingüística va celebrar una jornada sobre el tema a Barcelona, amb especialistes de l’àmbit públic i privat. En un entorn com el de les noves tecnologies, on tot és argot tècnic, neologismes i manlleus de l’anglès, de sobte un dels ponents, en Xavier Fisa, va fer servir amb tota naturalitat el verb primfilar. Va ser com una espurna que va provocar un bot al cor. Em va fer recordar quan un grup de somiatruites vam crear a començaments de la dècada passada la primera revista catalana per a dispositius mòbils i la vam batejar Esguard.

Vaig comentar-ho al moment amb Màrius Serra per missatgeria instantània (visca la tecnologia!). Ell sortia de la presentació a l’IEC de la digitalització de les obres completes de Pompeu Fabra. M’explica que Anna Pineda, de la Sorbona, ha dit “com suara ha dit la professora Cabré...”. Suara i primfilar. No vaig poder evitar pensar que en dos entorns tan diversos, el formal i rígid de l’acadèmia i l’informal i líquid de les noves tecnologies, la llengua brillava per igual, reclamant el paper nuclear en tota societat o grup humà. Aquesta anècdota sense importància em va tornar l’optimisme, després del regust amarg que em va deixar la manipulació barroera de les paraules de l’alcaldessa de Vic al Parlament, que només es poden malinterpretar des de la mala fe o des d’una intencionalitat política desproveïda d’ètica.