De reüll
El somriure de Cuixart
La fiscalia s’oposa al permís penitenciari de Jordi Cuixart. Com a concepte, cap novetat. A Espanya, certs sectors mai se sentiran prou assedegats. Se’ls fa curta una condemna de 9, 10 o 12 anys de presó. I la fiscalia no té cap ganes de posar-hi de la seva part per deixar enrere aquests delits de venjança. No ho feia amb un govern del PP. I és poca la diferència amb un del PSOE. I només els faltava veure aquelles imatges de Jordi Cuixart arribant a la seva fàbrica, rebut amb estima pels seus empleats, amb aquell seu somriure permanent, després de dos anys i tres mesos tancat a la presó. I es disparen les alarmes i arriben les pressions perquè, als presos polítics, ni tan sols se’ls pugui aplicar el reglament penitenciari que regula els drets i els deures de tots els interns de l’Estat espanyol. Ni més ni menys. Diu la fiscalia, en el seu recurs, que el president d’Òmnium no s’ha penedit –ni ho farà mai, goso afegir-hi jo– i que no necessita treballar per reinserir-se. Però el més fort és quan afirma que la ciutadania ha d’identificar la seva condemna com una “sanció efectiva” i parla de conceptes com ara “prevenció general” i “intimidació al conjunt de la societat”. A què els sona tot plegat? De fet el que diuen és que cal treure les ganes perquè ningú mai més gosi tornar a impulsar un referèndum. És a dir, ni persuadir ni convèncer. Directament, política de la por i càstig exemplar. No fos cas que un somriure de Jordi Cuixart incités a la revolta.