No cal ser gaire astut per adonar-se que, per a la fiscalia espanyola, les duríssimes penes imposades als presos polítics no han estat prou escarment. I, potser per això, ara el que toca és qüestionar cadascun dels permisos penitenciaris que se’ls puguin concedir, una estratègia endimoniada que de pas alimenta aquell relat no menys pervers que els líders independentistes reben un tracte de privilegi. De tots els arguments donats pel ministeri públic per oposar-se al fet que Jordi Cuixart s’aculli al 100.2, n’hi ha un que és definitiu: el de recalcar el caràcter exempleritzant de la sentència. La divinització del càstig com a instrument. En el fons, però, res ha de sorprendre. La fiscalia, com va dir aquell, ja s’encarrega d’afinar el que faci falta.