El gust de la fiscalia pel càstig

No cal ser gaire astut per ado­nar-se que, per a la fis­ca­lia espa­nyola, les duríssi­mes penes impo­sa­des als pre­sos polítics no han estat prou escar­ment. I, pot­ser per això, ara el que toca és qüesti­o­nar cadas­cun dels per­mi­sos peni­ten­ci­a­ris que se’ls puguin con­ce­dir, una estratègia endi­mo­ni­ada que de pas ali­menta aquell relat no menys per­vers que els líders inde­pen­den­tis­tes reben un tracte de pri­vi­legi. De tots els argu­ments donats pel minis­teri públic per opo­sar-se al fet que Jordi Cui­xart s’acu­lli al 100.2, n’hi ha un que és defi­ni­tiu: el de recal­car el caràcter exem­ple­rit­zant de la sentència. La divi­nit­zació del càstig com a ins­tru­ment. En el fons, però, res ha de sor­pren­dre. La fis­ca­lia, com va dir aquell, ja s’encar­rega d’afi­nar el que faci falta.