Aniversari

Entre avui i demà del 1979 –els diaris de paper es fan avui i surten demà, anomalia que les noves tecnologies aniran corregint– va sortir el primer número d’El Punt, llavors Punt Diari. Em vaig incorporar a les pàgines d’opinió al cap de sis o set anys, després que per tres vegades, i amb diferents directors i caps d’opinadors, l’Avui no s’hagués interessat pels escrits que els oferia. Vaig girar el volant cap a Girona en comptes de Barcelona i l’Enric Matarrodona, el director, em va voler a la primera. Em va dir que hauria d’enviar els articles per telefax. Què era el telefax? A Mataró, des d’on escrivia, no en tenia ningú notícia. Al final en vaig trobar un a les oficines de l’hospital. Des d’allí enviava els dimecres la columna de dijous. Vaig pensar que havia ingressat a una empresa molt moderna. Després, del telefax se’n va dir fax. Ara no se’n diu de cap manera perquè no té utilitat.

Quan El Punt va complir deu anys, es va fer una celebració important. M’hi van convidar. Vaig telefonar per confirmar que hi aniria. No s’ho devien apuntar, perquè quan vaig arribar no em van saber oferir una cadira ni un cobert al Teatre Municipal, convertit en un gran menjador, amb taules a la platea i a les llotges. Vaig trobar refugi i menjar a la llotja més alta del prosceni, ocupada pels repartidors del diari. En Josep Cuní presentava l’acte. Josep, sempre parlo de tu! Des d’aquella alçada vertical i vertiginosa el vaig veure com només l’han vist les gavines del port i aquell veí de Nova York que va treure el cap per la finestra i va mirar avall quan ell passava.

No m’ho vaig passar gaire bé, francament. Havia anat a Girona i a la festa per conèixer els companys de les pàgines d’opinió, que eren molt bons i els admirava: Narcís-Jordi Aragó, Jordi Soler, Antoni Puigverd, Josep M. Fonalleras, Miquel Pairolí i altres. El Punt, nascut a la dinàmica Girona del moment, produïa grans periodistes i escriptors. M’havia pensat que em posarien al costat seu. A les taules de la platea, no hi eren. Potser en una llotja. Per trobar-la, vaig fer com James Stewart a L’home que sabia massa, que obre totes les portes de les llotges per localitzar l’assassí. O com Lee Marvin a Cat Ballou, que fa el mateix amb les habitacions d’un hotel per trobar Jane Fonda. Millor la comparació amb Jane Fonda. Em van rebre amb una gran cridòria, el vi i els licors havien fet efecte. No em van poder oferir un lloc perquè no n’hi havia. Vam quedar que ens trobaríem a la sortida. Entre que la sortida va ser un tap i que jo vaig fer una mica el bot, vaig baixar cap a casa després de contemplar la crema d’una falla valenciana.

Hi ha hagut altres celebracions. No he faltat a cap. I ara? Hi ha algun diari de paper que destapi xampany? Em sembla que ni els digitals ho fan.