Calen comuns de dretes

L’anunci d’una immi­nent con­vo­catòria elec­to­ral tor­narà a agi­tar el tau­ler de la política cata­lana. Tot fa pen­sar que l’atzu­cac en què es troba el procés tor­narà a bifur­car opci­ons entre els qui defen­sen, per exem­ple, una república uni­la­te­ral per la via ràpida i els que cre­uen que no és asso­li­ble si no es nego­cia, i fins i tot no s’eixam­pla abans la base. Però si tot­hom con­clou que els grans con­sen­sos a Cata­lu­nya són entre els qui la reco­nei­xen sobi­rana, i per tant capaç per deci­dir en un referèndum, i exi­gei­xen l’amnis­tia, el gran eix elec­to­ral s’hau­ria de situar, en clau de procés, entre els qui accep­ten l’auto­de­ter­mi­nació i els qui la refu­sen.

I aquí serà bo que s’acla­reixi un sec­tor –nota­ble per a alguns, resi­dual per a altres, però impor­tant al cap i a la fi– que s’ha agru­pat rere l’eti­queta de cata­la­nista mode­rat però que pre­senta un maremàgnum de noms i sigles que poc casen entre ells. I és que res tenen a veure, per exem­ple, Marta Pas­cal, favo­ra­ble a la inde­pendència, o l’excon­se­ller Ramon Espa­da­ler amb Josep Ramon Bosch, expre­si­dent de Soci­e­tat Civil Cata­lana, o l’exa­liat de Cs Manuel Valls, que hi són fron­tal­ment hos­tils. Mal favor es farà el repu­bli­ca­nisme si els posa tots al mateix sac, perquè no hi són, i jus­ta­ment el millor que pot pas­sar és que es des­triïn, entre sobi­ra­nis­tes i anti­so­bi­ra­nis­tes. Perquè vagi aflo­rant política­ment el 80% que totes les enques­tes detec­ten que accep­ta­ria el resul­tat d’un referèndum ha de que­dar clar què pensa cada força. I l’apa­rició, per enten­dre’ns, d’uns comuns de dre­tes –avui sim­bo­lit­zats pel Grup de Poblet, que reu­neix sobi­ra­nis­tes i inde­pen­den­tis­tes mode­rats– que es des­mar­ques­sin de l’espa­nyo­lisme dels ara estranys com­panys de viatge seria una bona notícia. Per a ells, i per al procés.