Opinió

Tribuna

Josep Benet, 100 anys

“Josep Termes em va inocular el virus de la història i amb Josep Benet vaig aprendre la cara B de la política. allò que no es veu, entre bastidors

Fumava sense parar. Josep Benet va ser el senador més votat a tot l’Estat en les eleccions generals del 1977. Era un advocat catalanista i un “guerriller” antifranquista, en paraules de Ridruejo. Llavors servidor no era encara el seu secretari. Ho vaig ser després que Benet encapçalés la candidatura del PSUC al Parlament el 1980 gràcies a les gestions de la família Ribas-Seix, a la qual no agrairé mai prou que em prestés ajuda en uns moments difícils per a mi. Així que, mentre estudiava la carrera d’història, ajudava el senyor Benet, que és així com l’anomenava, en tot el que calgués, tant en els aspectes parlamentaris, que no eren pocs, perquè va combinar la condició de senador a Espanya i la de diputat a Catalunya fins al 1982, com en la seva vessant d’historiador. El despatx estava situat al carrer de Casp, en un petit àtic transformat en oficina, que només tenia tres habitacions, una de gran que ocupava ell, una de petita que ocupava jo i una altra encara més petita que servia d’arxiu. La meva feina consistia, sobretot, a picar a màquina qualsevol cosa, ordenar l’arxiu, que era un veritable desordre, amb un munt de carpetes farcides de retalls de diaris. Sovint acompanyava Benet al Parlament i feia les gestions típiques d’un secretari. No era un assessor com els que ara envolten els grups parlamentaris, perquè llavors això no s’estilava, i, a més, dubto que el senyor Benet hagués acceptat una figura així. Si estiguéssim parlant d’un advocat amb bufet propi, es podria dir que servidor hi feia de passant.

Si Josep Termes em va inocular el virus de la història, amb Josep Benet vaig aprendre la cara B de la política. Vull dir allò que no es veu, entre bastidors, i que pot fer triomfar una proposta o destrossar-la, segons com s’actuï. No és que amb el senyor Benet no aprengués història, perquè en vaig aprendre, i molt, però aleshores no era la seva activitat principal. Transcrivia textos, perquè ell escrivia a mà amb un clàssic bolígraf Bic de tinta blava, i jo havia d’endevinar què significaven els gargots, primer, de l’original, i després de les successives correccions que introduïa en les còpies mecanografiades. Repetint i repetint les còpies també s’aprèn molt. Vaig passar a màquina les primeres versions de llibres que Benet va publicar al cap de molts anys sobre els afusellaments de Carles Rahola (1999), Domènec Latorre (2003) o el president Companys (1990). Benet es va proposar demostrar que el franquisme havia estat un règim criminal que, a Catalunya, a més, havia tingut actituds genocides, com va deixar escrit en el llibre L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya (1995), que és la reelaboració del seu primerenc, i anònim, Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco, publicat per Edicions Catalanes de París el 1973. Feia servir una tècnica historiogràfica molt positivista, com si estigués incoant un sumari. Era un advocat-historiador, més que no pas a l’inrevés. Però tenia un olfacte historiogràfic molt fi. Sabia buscar i triar, que és la feina d’un estudiós, i en aquest aspecte estic segur que em va ensenyar, també, l’ofici d’historiador. No oblidaré mai el dia que em va enviar a Madrid a cercar la fitxa policial de Companys. Vaig ser la primera persona que va veure-la.

La Transició va ser el punt culminant de la carrera política de Benet, però va començar a declinar ben d’hora. Benet va contribuir d’una manera inestimable perquè el PSUC obtingués 25 diputats el 1980. I això és tan cert com que la corba descendent va començar el 1982, just quan els comunistes van decidir presentar la moció de censura contra Jordi Pujol. L’oficina del carrer de Casp es va convertir en una war room frenètica, on Benet anava preparant la moció a partir dels informes que rebia de la mà de diversos “experts” del PSUC. Xavier Folch exercia de comissari in pectore, assegut permanentment a la taula rodona que hi havia al despatx principal. Entretant, servidor i qui llavors era la secretària de Pere Portabella, l’Àngels González, fèiem torns per transcriure el discurs que Benet polia meticulosament mentre buidava els paquets de Ducados. Benet va perdre la moció perquè ni el PSC va votar-hi a favor. La delirant explicació que en va fer ICV en un llibret publicat el 2008 no s’ajusta gens a la realitat. En especial perquè obvia que l’ocàs de Benet va ser paral·lel a l’esbudellament entre les diverses faccions comunistes. Benet no va repetir com a candidat el 1984 i el PSUC esdevingué una minoria de sis diputats. La historiografia va sortir-hi guanyant. Ja tenia prohibit fumar i seguia fumant. Malgrat que intentés dissimular-ho amb les romboïdals Juanola, la Florència Ventura, la seva dona, ho notava quan al capvespre venia a buscar-lo puntualment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.