Pobresa i treball

Benvolguts lectors: abans de l’anomenada globalització fa, més o menys, trenta anys –alguns autors fan referència a la caiguda del mur de Berlín el 1989–, i sense confondre globalització ultraliberal/neoconservadora amb comerç internacional, que ha existit sempre, els veritables pobres de solemnitat eren els aturats, els marginats i alguns jubilats. I el treball era, esdevenia, majoritàriament, la clau de volta per dignificar la persona i sortir de la misèria. En l’actualitat això ha canviat a molt pitjor, ja que ha aparegut i crescut exponencialment una nova categoria social anomenada treballadors pobres, que són els que, tot i treballar, no poden pagar el lloguer, ni viure amb dignitat, i en la majoria dels casos han de dirigir-se a la beneficència.

El concepte de treball i treballador pobre, el working poor anglosaxó, apareix, fa molt més de trenta anys, als Estats Units, amb unes legislacions laborals basades en la manca de drets socials, la precarietat social i les desregulacions salvatges. De fet, la base ideològica i filosòfica, que pretén justificar els treballadors pobres és anar substituint (destruint) la justícia social del sistema de l’estat europeu del benestar, nascut a partir del 1945, per la caritat a l’estil del món anglosaxó del segle XIX. De tota manera, les ramificacions i derivades que comporta aquest model, per damunt de tot immoral, són terribles. El més greu de tot per a Catalunya i el conjunt d’Europa (més enllà de la UE) és que s’està posant en perill la democràcia en el sentit que aquesta ideologia, injusta i salvatge, és el combustible que contribueix, a través del nihilisme exacerbat, el menfotisme antipolític, i el simplisme més absolut, al creixement de l’extrema dreta. És a dir, a un augment espectacular dels partits neofeixistes, neonazis, neoreaccionaris i ultraconservadors, arreu del nostre estimat continent europeu.

El 2020, aquesta xacra horrorosa i postmoderna dels treballadors pobres s’estén per tot el planeta. Però adquireix una especial incidència, vinculada al món polític, a l’Estat francès, en el sentit que la gran majoria de la població de l’hexàgon va votar Macron per aturar la ultradreta de Le Pen. Però, ves per on, a hores d’ara, l’inquilí del palau de l’Elisi està convertint l’Estat francès en un espai antisocial infernal molt contagiós (“la malaise sociale”), on a la gran majoria dels seus ciutadans, també a molta classe mitjana amb estudis universitaris, cada cop li és més difícil viure amb dignitat, tot i viure millor que a casa nostra.