Entre l’alegria i l’amargor

Sents un punt d’alegria quan veus un o una dels nostres presos –presos polítics, si us plau– en el moment de sortir de la presó i immediatament et sap tot el greu del món no perquè tornin a recuperar la llibertat durant unes hores, sinó perquè mai l’haurien hagut de perdre, la llibertat. Escric en plural perquè penso que aquest és un sentiment que afecta centenars de milers de catalans que van votar alguna de les opcions representades pels polítics que ara estan a la presó o a l’exili, i, si m’ho permeten, també per una gran majoria de la gent de bona voluntat que hi ha al país, encara que no els haguessin votat, als presos. I, per extensió, vull pensar que molts ciutadans de l’Estat espanyol pensen el mateix, encara que la desinformació que han hagut de viure complica que puguin ser la majoria. Després hi ha aquells a qui ja els està bé que estiguin a la presó i els que de fet voldrien que s’hi quedessin per sempre. Arreu hi ha mala gent, també entre nosaltres. I és clar, escric sobre ciutadans i no incloc aquí alguns fiscals –tampoc tots– que són els que s’han constituït com a garants de la unitat de l’Estat per damunt de totes les coses, de la Constitució que diuen protegir i del Déu al qual es deuen dirigir si són creients. Gent que ens vol salvar de nosaltres mateixos encara que hagi de vulnerar aquella Constitució que diu protegir i que només llegeix en clau de càstig i no pas de garant de drets fonamentals, perquè se’n violen uns quants cada dia, i no es veu pas que això els afecti. I parlant de Déu, els que hi creuen saben que molts que es colpegen el pit amb ostentació aniran a l’infern en cos i ànima, que es deia abans. Fiscals que volen canviar el pensament dels condemnats pel seu Suprem, per concedir-los els tristos permisos a què tenen dret segons la llei penitenciària. I amb tot això, la cúpula de la classe política i els aparells dels nostres partits preparant eleccions i barallant-se. Que Déu ens agafi confessats!