Tribuna
Pares i mares imperfectes
L’anhel de perfecció d’Instagram, en què aparentem complir els paràmetres neoliberals de treballador complet que té un oci precís dins una vida autèntica, esdevé drama quan l’aboquem a uns estàndards de perfecció parental que condemnen els nostres fills a la psicoanàlisi del divan. Tragèdia. Angoixa. Frustració del que lluita contra una utopia i s’enfonsa al llit amb el remordiment d’haver errat en qualsevol ximpleria anecdòtica que creiem essencial per tenir una infància equilibrada. Així, doncs, el problema rau dins nostre i és fruit de la neurosi provocada per la insistència d’haver de ser perfectes tot oblidant que la bona educació neix de la nostra mateixa imperfecció.
Per tant, hem de cridar als quatre vents que som pares i mares imperfectes perquè volem fills feliços, i sí, sovint la caguem amb una esbroncada fora de lloc perquè estem exhaustos, i no sempre donem el cent per cent al seu costat perquè ens buidem per tirar endavant la tribu, i a vegades, terrible tabú, necessitem descansar de la seva presència per recordar qui vam ser mentre fem l’amor tranquil·lament amb la parella, i sovint, no t’enganyis, amb el fill gran limites la llibertat que acabaràs venent a preu de saldo al petit, perquè al final nosaltres també anem aprenent de mica en mica com educar per transmetre felicitat i bondat. Un objectiu complex que tan sols es pot aconseguir amb l’ús sincer de les paraules si us plau, gràcies i perdó, que parteixen precisament de reconèixer que res és perfecte i que a pesar dels esforços, algunes vegades cometem l’error de ferir qui més voldríem protegir. Així, doncs, fugim com de la pesta d’aquests curanderos de la felicitat que ofereixen benestar amb fotos adulterades d’espais idíl·lics, i abracem sense escrúpols la rutina domèstica que engloba un dia a dia feliçment defectuós al seu costat. No els enganyem, mostrem el que hi ha i veuràs com disminueixen els remordiments absurds d’una mala paternitat tot cantant allò que a vegades una bajanada ens indica de sobte que ens en sortim.
En definitiva, no oblidis que per una qüestió de llei natural el dia de demà acabaràs tenint retrets inevitables de la teva tasca educativa perquè part de la seva feina adolescent consisteix a renegar de la teva generació, però quan es facin grans et jutjaran per si vas ser honrat, i l’honradesa parteix de la veritat que t’ensenya a ser feliç amb un dia a dia normal fruit d’una vida normal amb experiències més o menys normals. Així, doncs, tanca el canal de Walt Disney, prohibeix les pel·lícules de Hugh Grant, i explica’ls que sí, que pot passar que estudiïs i suspenguis, que caiguis malament sense saber per què, que t’enamoris de la persona equivocada, i que els Reis d’Orient no treballin tant com per portar or, encens i mirra a cadascuna de les cases del poble.