Poesia de combat

Els catalans som tan recargolats que ens hem inventat que a l’Estat espanyol es practica la censura. Que fa dos anys la fira Arco de Madrid prohibís una instal·lació artística de Santiago Sierra dedicada als presos polítics (no només catalans) ho deuríem somniar. També deu ser cosa de la nostra imaginació estrafolària que aquesta setmana l’Ajuntament de Madrid (governat pel PP en coalició amb Ciutadans i amb el suport de Vox) hagi eliminat uns versos del roig de Miguel Hernández del projecte del memorial de les víctimes de la Guerra Civil del cementiri de l’Almudena. El consistori comandat per totes les modalitats de la dreta espanyola va arrencar fa uns mesos les plaques amb els noms dels afusellats pel dictador que s’havien col·locat en aquest monument en construcció. En el fons, i tot i la ràbia que sentim, els censors d’aquesta Espanya que no s’ha despertat de la negra nit del franquisme (i que, per descomptat, no cal confondre amb el conjunt de la societat espanyola, però sí amb l’important sector d’aquesta que l’avala per manar), són ridículs. Es pensen que amb una goma d’esborrar poden fer desaparèixer les lletres que hem llegit, que hem memoritzat, que hem integrat en les nostres cèl·lules, que són nostres. Som els poemes combatius de Miguel Hernández i, per tant, per suprimir-los ens hauran de suprimir a nosaltres. Més val no insistir-hi gaire per no donar-los pistes.