Pau interior

És difícil pacificar les relacions, la petita esfera de món en la qual vivim si, abans, no procurem estar en pau amb la pròpia vida, amb els orígens i el passat. Quan ens lamentem, obsessivament, pel passat que hem perdut o bé intentem planificar egocèntricament el futur, no assolim la pau en la pròpia trajectòria biogràfica.

Molt sovint no estem en pau amb nosaltres mateixos perquè no acabem d’assumir el passat o bé no renunciem a controlar el futur. I, no obstant això, els savis de l’antigor ensenyen que el passat és inamovible i que el futur és incert. Voler canviar el passat és absurd; però pretendre controlar els esdeveniments del futur és ingenu. Necessitem parar, fer pauses per reconciliar-nos amb el propi passat, amb la nostra mateixa gènesi. Necessitem, també, seguir caminant sense deixar de tenir la vista posada en la meta, però oberts a les sorpreses que ens ofereix el camí a cada cantonada.

Recordar el passat pot ser un bon mode de consolidar la pròpia identitat i també un primer pas per a reconciliar-nos amb els orígens. Ara bé, si l’acte de recordar només serveix per lamentar-lo, no val la pena exercitar-se en el record. No hi ha cap dubte que, a vegades, no és gens fàcil viure reconciliat amb la pròpia gènesi. Hi ha ferides que venen de la infantesa, de relacions humiliants i vexatòries que deixen profundes nafres en l’estructura psíquica de la persona.

La pau amb la pròpia biografia implica, també, acceptar la pròpia edat, la que ara i en aquest moment tens. És molt difícil tenir, conscientment, a cada moment de la vida, l’edat que es té, ni més ni menys. És difícil acceptar i assumir, en pau amb un mateix i en pau amb la pròpia edat, el que fins ara hem estat o hem deixat de ser, així com la reducció del ventall d’opcions que irremissiblement es produeix, a mesura que avança la vida.

Hi ha un altre element que és també determinant per gaudir de la pau interior: la pau amb la pròpia consciència. Mentre un ésser humà no està en pau en aquest nivell, mentre desobeeix la veu de la consciència, la sagrada crida del deure, com diria Immanuel Kant, per deixar-se portar per les inclinacions, no pot tenir pau interior i, consegüentment, difícilment poden emergir del seu ésser gestos, paraules o silencis pacificadors.

La pau amb la consciència es malbarata quan s’ha transgredit l’ordre, el sentit del deure, quan s’ha incorregut en una exageració, en una hybris, com deien els grecs. La hybris consisteix a passar-se de la ratlla, a extralimitar-se, i això era, segons els grecs, castigat pels déus. La pau de consciència es tradueix també en l’obrar i en el produir. Quan, en canvi, no hi ha pau en el dedins, es tendeix a cercar un cap de turc, algun boc expiatori que pugui canalitzar el malestar i a qui imputar la raó del desassossec.

Per evitar aquesta desmesura que genera malestar en la consciència, cal aprendre a adonar-se de les pròpies limitacions. També cal aprendre a acontentar-se amb allò que és suficient. Aquest és el secret per a ser ric, fins i tot essent pobre. Contràriament, hi ha qui viu, permanentment, en pobresa tot i estar envoltat de riqueses, perquè sempre vol més i no posa fre al desig.

Hi ha una desproporció entre les nostres aspiracions i les nostres capacitats reals. Aquest és un dels motius del desassossec, de la lluita interior. Molt habitualment volem el que no tenim i, quan ho tenim, ens sembla poc i, de nou, desitgem el que encara no posseïm. Aspirem a guanyar la medalla d’or en la carrera o el primer premi en el concurs de cant, sense adonar-nos de la debilitat de les pròpies cames o de la mala oïda que ens incapacita per aquestes activitats.