Taules de negociació

Si tot va bé, avui a la tarda s’iniciarà la taula de negociació entre el govern de Catalunya i l’espanyol. Tindrem temps d’analitzar-ho, però de moment nosaltres hem de deixar marge per a l’esperança, encara que la fe sigui escassa. D’entrada, farien bé de destriar de què parlaran i què negociaran i no confondre els objectius més a curt termini amb els de més a llarg termini. Ja sé que algú els de curt termini els emmarca en l’autonomisme, però el país també es mereix un dia a dia que ens permeti funcionar, créixer i anar millorant en totes les nostres facetes amb l’excel·lència que volem i podem tenir. No ens pot tornar a passar que hàgim malmenat una posició de força molt potent per la investidura del president Pedro Sánchez i no hàgim tingut l’habilitat que ha tingut el PNB amb el peix al cove. Algú em pot preguntar si és que em sembla poc forçar una taula de negociació i si no és important, però no minimitzem què representava per a Espanya tenir govern. Observo que en la taula el govern espanyol farà jocs de mans per confondre allò que són deutes antics, incompliments incomprensibles de compromisos de persones i governs seriosos, i deutes històrics, amb el moll de l’os del que ens porta a la taula: trobar una solució política a un conflicte polític. Però, com he dit abans, hi haurà temps per analitzar-ho més correctament.

El més preocupant d’aquesta setmana, a banda d’aquest coronavirus que s’escampa amb poca sensació de control i que afectarà l’economia mundial, és el fracàs de la cimera de caps d’estat i de govern de la UE per establir els comptes per al pressupost dels pròxims sis anys, que són els del post-Brexit, i no serà gens fàcil.

La Gran Bretanya aportava al pressupost 12.500 milions anuals, que en els sis anys d’aquest pressupost és un forat de 75.000 milions d’euros. Les guerres han estat entre els països que són aportadors i els que són receptors, perquè els uns no volen aportar més i els altres no volen rebre menys. La proposta del Consell d’Europa feta per Charles Michel era una aportació de l’1,074% de la renda nacional bàsica, que ja suposava una retallada del període anterior que era de l’1,16%, però Suècia, Dinamarca, Àustria i Holanda batallen perquè s’aprimi fins a l’1%.

Probablement, i aquí hi haurà una altra batalla que ja veiem als carrers aquests dies, les principals retallades per quadrar els comptes vindran de la política agrària comuna (PAC) i dels fons de cohesió, per als quals es demana una rebaixa del 14% i del 12%, respectivament, i així poder invertir més en canvi climàtic, polítiques migratòries i innovació. A Espanya, la retallada de la PAC li podria suposar uns 6.500 milions d’euros, que bàsicament van destinats a Andalusia i Extremadura. Inamissible per a Pedro Sánchez.

Des del 1986, Espanya ha rebut en concepte de PAC 196.400 milions d’euros, i 63.300 milions en fons de cohesió; en total, 259.700 milions, al mateix temps que ha passat d’un deute públic de 89.000 milions a un d’1,05 bilions. Si a tota aquesta colossal entrada de diner, hi afegim els 400.000 milions del dèficit fiscal català, entendrem aquestes barbaritats que s’han fet amb les despeses incontrolades en trens d’alta velocitat, autopistes sense cap sentit... Però el corredor mediterrani, vital per al desenvolupament econòmic, encara el reclamem.

Els agricultors es manifesten perquè, veient les tendències del mercat, cada vegada amb més poder de compra, i la poca legislació que tenen per protegir-los, no poden traslladar els costos als seus productes i avui és possible veure com peces per les quals els paguen en origen 0,65 euros se les troben a les lleixes dels supermercats a 7 euros.

Negociar un nou finançament per a les comunitats autònomes com ha promès el govern espanyol en poc temps, tot i que acumula anys de retard, serà tan difícil com el pressupost comunitari. Quan hi ha països i regions altament subvencionades i d’altres amb gran dèficits fiscals, equilibrar-ho per fer justícia és altament conflictiu i molt fàcil d’explotar políticament.

I per acabar amb un toc més positiu i valorar l’esforç dels nostres empresaris per fer realitat allò que “el nostre món és el món”, cal destacar que Catalunya ha tancat el 2019 per novè any consecutiu amb un nou rècord d’exportacions i ha assolit el 25,5% del total de les espanyoles, amb 73.853,5 milions, dada que suposa un increment del 3,1% respecte al 2018.