L’acte de fe de la mesa

Resulta difícil saber què pot haver canviat d’essencial a les files del PSOE i a la personalitat política del seu líder, Pedro Sánchez, per ser capaços ara de seure en una mesa de negociació entre governs (espanyol i català), per parlar del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, per fer-ho amb els independentistes, per escoltar com es reclama l’exercici de l’autodeterminació i l’amnistia dels presos i exiliats polítics. Més que res perquè són els mateixos que fa dos dies descartaven la bilateralitat per enrocar-se en el “café para todos”, amenaçaven amb un nou 155 o d’anar a detenir Carles Puigdemont, no reconeixien un conflicte polític sinó un problema de convivència entre catalans, i defensaven per acció i per omissió la legitimitat de tota la repressió que ha patit l’independentisme els últims dos anys, inclús òbviament el judici i la condemna als líders de l’1-O.

Ja em perdonaran si no comparteixo la fe i l’entusiasme que es detecta en algunes valoracions sobre la primera trobada a La Moncloa entre les delegacions dels dos governs. El retrobament, el clima amable, la posada en escena, el respecte a l’altre i als seus arguments... I no vull dir que no s’hagi de parlar. Naturalment. Cal parlar i cal escoltar, cal negociar i cal persistir, perquè així és com cal actuar en una societat civilitzada i moderna, en democràcia i en ple segle XXI. La qüestió és: aquesta apassionada convicció pel diàleg, no la sentien l’octubre del 2017, quan el PSOE es va adherir a la mà dura del PP, als pals de la policia i al discurs bel·ligerant del rei? Tampoc la van sentir fa un any, després de guanyar les eleccions? La realitat és que asseure’s a parlar és més fàcil i més rendible ara, quan ja has deixat molt clar qui mana, qui té la força per imposar els termes dels acords i la potestat de complir-los o no; i quan hi tens a guanyar una legislatura més o menys estable a La Moncloa. Més enllà d’això i del peix al cove dels 44 punts famosos, francament, resulta molt difícil veure el PSOE lluitant contra els seus barons, el seu jacobinisme i tota l’Espanya reaccionària per aconseguir una reforma legal que reconegui la nació catalana i el seu dret a decidir.