Dret a la dignitat

L’han fet fora de casa seva, a Breda, on ha viscut els darrers 54 anys. Ella en té 77. Es diu Emília i un fons d’inversió, la cara més deshumanitzada del món dels negocis, l’ha obligat a marxar. Són colpidores les imatges en què se la veu deixant enrere el que físicament només són quatre parets, però emocionalment són el símbol de tota una vida. Camina molt a poc a poc, amb el cap cot, amb dos sanitaris, un a cada banda, vetllant que no defalleixi. Ni el suport incondicional dels veïns de Breda ni les gestions de l’alcalde han evitat aquest final dramàtic. L’Emília és víctima d’un cúmul d’errors. El seu fill va demanar un préstec i, com a aval, el marit hi va posar l’habitatge. I ja saben com ha acabat.

Casos com el seu es reprodueixen diàriament arreu del país. I, malgrat que tothom malda contra la indefensió de les persones vulnerables, el dret a un habitatge digne és encara una quimera. Des de Catalunya s’impulsa una llei de mesures urgents per, teòricament, evitar aquestes situacions. Però els jutges, per la seva part, interpreten que l’esmentada norma no prohibeix taxativament els desnonaments. I tornem a estar com a l’inici. La solució? La més eficient és tenir una llei valenta i clara, que no deixi buits interpretatius i que es decanti clarament per la defensa de les persones vulnerables, per la promoció del lloguer social i que combati l’especulació dels grans tenidors d’immobles.