Vells

Tots estem destinats a esdevenir generació tap de la generació següent. Ho escriu Vicenç Pagès a Memòria vintage, un llibre que suposa una aportació important i original al camp dels estudis culturals en llengua catalana. Té raó: ser tap és un destí. Potser per això, en molts camps, hi ha voluntat de fer discriminació positiva a favor dels joves i considerar l’edat un mèrit. Se’n queixava un col·lega l’altre dia adduint que no hi ha res d’especialment valuós en el simple fet de l’edat biològica: els joves són fantàstics i cal ajudar-los, deia, però és absurd convertir-los en taps de gent més gran només en virtut dels pocs anys que han viscut. Parlar dels vells amb commiseració és acceptable, però defensar-los com un actiu important en càrrecs de responsabilitat ja ha esdevingut una posició políticament incorrecte. Aquest fenomen ha estat notori en la vida política de les darreres dècades. L’actual carrera per la nominació del candidat demòcrata a la presidència dels EUA està resultant interessant en aquest sentit. Per derrotar Trump es perfilen amb força dos candidats: Bernie Sanders, 78 anys, i Joe Biden, 77 anys. Si arriben a la presidència, tots dos acabarien el seu mandat amb vuitanta anys complerts. Això és una novetat. Que tremoli en Trump: els vells ataquen! Ara bé, el mateix Trump no és cap criatura –per més que sovint ho sembli– i ja en té 73, o sigui que aquesta vegada el tema de l’edat s’haurà de relativitzar.

Tot això em porta a rememorar un dels moments més intel·ligents en la història dels debats presidencials als EUA. En les eleccions de 1984, Ronald Reagan en tenia 73 i el seu oponent, Walter Mondale, era un jovenet de 56. En ple debat, el conductor va interpel·lar el president en relació amb el seu estat de forma a la seva edat. Reagan ho va tallar magistralment: “Vull que el meu oponent sàpiga que no penso utilitzar la nostra edat com a tema d’aquestes eleccions. No penso aprofitar-me, de cap manera, per raons polítiques, de la joventut i la inexperiència del meu rival.”