Comunitats ofegades

Hi ha comunitats –allò que en diem comunitats nacionals– que moren ofegades per una comunitat més potent. Molt sovint, aquestes comunitats o nacions desapareixen o queden com un tema per als historiadors. A França tenim com a exemple el Llenguadoc i la Bretanya, que no han pogut resistir la força de França, un país molt centralitzat i amb una gran capacitat d’integració.

L’economia hi juga força a l’hora que una comunitat sigui absorbida. Quan la nació petita està integrada políticament en una de grossa, poden passar dues coses: que la petita sigui un territori més ric que la resta de l’estat, o que sigui molt o força més pobra. Mai tindrà el mateix nivell de renda que la comunitat més gran. El cas de Catalunya és clar. Tenim prop del 7% del territori de l’Estat espanyol, mentre que la renda per càpita està al voltant del 15 o 16% i les exportacions s’enfilen fins al 25%. D’això se’n dedueix que una part d’aquests recursos que té de més Catalunya, se’n van a la resta de l’Estat, bé en forma d’impostos, d’una menor inversió pública que la que li correspondria, etc. D’aquí que la resta de l’estat faci uns udols de llop famolenc, quan es parla de perdre Catalunya, que suposaria perdre uns ingressos que li arribaven directament o indirectament.

Escòcia no té aquest problema. És un país molt bonic, però poc ric. Només comptava amb l’scotish oil al mar del Nord, el monstre del llac Ness, molta vaca i molta pesca. Si Escòcia esdevé independent, serà la resta del Regne Unit la que deixarà de pagar a la comunitat escocesa i per aquest fet serà una mica més ric.

El cas del Quebec canadenc s’assembla més a Catalunya. És una comunitat més rica que la resta de l’estat, però té una economia de petites i mitjanes empreses, com les nostres. Només tenia una gran empresa i encara gràcies.

Una comunitat nacional pot ser ofegada si no té poder econòmic i financer darrere seu. Això vol dir bancs i grans empreses. Però vet aquí que fa una mica més d’un any, en virtut d’un decret de Luis de Guindos-PP, d’unes retirades de recursos o d’una trucada més o menys reial, les dues empreses financeres catalanes van canviar el seu domicili social. Ara no en tenim cap, amb una CaixaBank valenciana, i el Banc Sabadell a Alacant. Què diria Francesc Moragas o Francesc Monràs si ho veiessin? És una jugada mestra per fer encara més difícil la independència de Catalunya. I al govern de la Generalitat ningú s’adona que sense un poder econòmic al darrere, la independència és un somni d’una nit d’estiu. Les entitats han parlat de pànic financer, un tema que conec més bé que ells, per desgràcia. I el Banc d’Espanya no ha dit res? I ni hi pensen tornar quan hi ha reunida una taula govern d’Espanya-govern català per resoldre un conflicte polític? Els diners que els han marxat són catalans o espanyols? Amics Isidre, Jordi, Sr. Oliu, fill de l’amic Joan, hauríeu de donar explicacions més convincents! Un projecte sobiranista ha de comptar amb el suport de les grans empreses, si és que en té, i de les grans organitzacions empresarials, com el Foment del Treball. O com a mínim, una actitud no compromesa, que és el que els pertoca. O és que no tenen clients independentistes la Caixa i el Banc Sabadell? I si són clients pobres, és que no hi ha responsabilitat social a la Caixa?

El canvi de domicili de les grans empreses i de les dues entitats financeres catalanes ha estat un gran cop per aconseguir ofegar Catalunya i el seu procés.