Pors i temences

Coronavirus. Aquesta és la paraula que des de fa unes setmanes tots hem adoptat sense estridències. Primer amb una visió més llunyana, quan vèiem xinesos d’una zona remota i llunyana a la nostra confinats o en quarantena i amb xifres que irresolublement només anaven a l’alça dia rere dia, amb canvi de mètode de recompte inclòs. Però en un món hiperconnectat com aquest, tots érem conscients que més d’hora que tard acabaríem amb casos al nostre país o, fins i tot, ciutat. Els mitjans ens hem abocat a informar d’aquesta nova malaltia. No és res de nou. Recorden com la grip aviària semblava que arrasaria el planeta en un tres i no res? Encara recordo com una decisió que es va prendre en aquell moment era que la gent que tingués gallines a casa tenia prohibit que campessin lliurement per por a un contagi amb aus infectades i que això arribés als humans. Avui dia tenim gent propera que ha passat per la grip A sense gaires més conseqüències que la grip comuna. Però som una espècie vulnerable i la por, sempre útil per fugir dels nostres depredadors fa alguns segles, la tenim instal·lada al nostre cervell. Una por –en algun cas pànic– que ha provocat que la majoria de farmàcies de la ciutat de Girona s’hagin quedat sense mascaretes i que hi hagi llistes d’espera, només comparables a la pàgines i pàgines de noms esperant la Bexsero per vacunar els infants de la meningitis B. Els metges s’han esforçat a comparar el coronavirus o Covid-19 amb una grip comuna, ja que la majoria d’infectats presenten conseqüències lleus i només un 2% patiran conseqüències greus. A escala mundial les decisions de la por ensenyen una incoherència impactant en la raça humana. A França prohibeixen actes en recintes tancats de més de 5.000 persones, quan els catalans ajunten a Perpinyà més de cent mil o dues-centes mil persones, és cert, en un recinte obert. A Itàlia han suspès carnavals, partits de futbol i, fins i tot, misses, mentre a casa nostra seguim tenint Champions i teatres curulls de persones sense saber d’on són, d’on venen o on han viatjat. La gent intenta rentar-se més les mans i alguns miren de posar el colze quan estosseguen o esternuden, amb poc èxit, perquè costa canviar un costum impregnat en l’ADN humà. Alguns hi veuran confabulacions russes; altres, la guerra oberta entre els EUA i la Xina, però sembla simptomàtic que per a la cultura xinesa el 2020 sigui l’any de la rata.