El cine enorme

El matrimoni format pel senyor Coll i la senyora Enrich, empresaris farmacèutics fortíssims als quals no es coneixia ni de prop ni de lluny cap inclinació original per la indústria de l’espectacle, va decidir un dia que “Mataró havia de tenir la sala de cine que la ciutat es mereixia”. Ja n’havia construïda dues abans. La tercera havia de presentar una estampa colossal, per dins i per fora. El resultat va ser el cine Iluro, inaugurat el dia de Nadal de 1976. Iluro és el nom romà de Mataró. D’entrada, un toc imperial. No hi havia ni hi ha hagut a Barcelona ni a cap altra ciutat de Catalunya un cine com l’Iluro de Mataró.

El vestíbul tenia les dimensions aproximades del de l’estació de França. Estava moblat amb unes butaques i unes taules que la gent s’hauria endut a casa perquè a les cases normals no entrava aquell parament tan confortable i massís. Mataró sempre ha ofert uns bars petits, amb més terrassa que interior. El bar de l’Iluro a mi em recordava el del casino Caesar’s de Las Vegas. Frank Sinatra hi hauria pogut aparèixer demanant xampany i unes ostres. Però el bar de l’Iluro s’havia de limitar a la coca-cola i a les crispetes, és clar. Una cosa és el “cine que Mataró es mereix” i l’altra, les possibilitats dels mataronins.

Les primeres projeccions eren fosques. Me’n vaig queixar a Manuel Vilatersana, home de confiança dels propietaris. Em va donar la raó: l’Iluro s’havia avançat tant en el temps i l’espai que la indústria elèctrica encara no havia inventat una bombeta amb prou potència per cobrir, sense defallir a mig camí, la distància entre la boca del projector i la pantalla remota, gran com una pista de tennis. Les espelmes de Barry Lyndon van certificar que les bombetes havien acumulat potència. Quants n’hi cabíem? Mil cinc-cents? Amb Apocalypse now vam anar plegats al Vietnam. Amb Star Wars vam penetrar a l’espai. No et podies absentar de la butaca. En el camí d’anar al vàter i tornar l’argument podia haver fet un tomb i llavors no hi havia manera de lligar caps.

El cine Iluro va tancar fa molts anys, prop de vint. Es va construir quan les pel·lícules i les sales es feien enormes per competir amb la televisió i va declinar quan unes i altres es van fer petites amb el mateix objectiu. En parlo ara perquè fa uns dies va començar l’enderroc de l’edifici. Hi faran pisos. Molts, naturalment. Tindran piscina. Serà Hollywood. Aprofitant la distracció dels paletes, uns amics s’han obert pas entre la runa. Hi han trobat entrades: seixanta pessetes. Un s’ha endut a casa un rotlle de pel·lícula rebregat i menjat per les rates. Ves que no siguin les rates de l’acudit: “Em va agradar més el llibre.” El títol de la pel·lícula no em diu res. Devia ser de les últimes abans de tancar.