Hi van faltar cinc minuts de silenci

La segona simfonia de Gustav Mahler, Resurrecció (Aüferstehung), va ser interpretada diumenge passat al Liceu per commemorar el vintè aniversari de la inauguració del teatre restaurat després de l’incendi que va destruir-lo el 31 de desembre de 1994. Mahler va compondre aquesta peça meditant-hi sobre la vida i la mort amb la idea de la resurrecció (“Moriré per viure!”, va afegir-hi al poema de Frederich Gothrieb Klopstock que va inspirar-lo) que, en tot cas, s’acompleix a través de la reencarnació de la seva música cada cop que es materialitza. Resulta evident el simbolisme de l’elecció de tal simfonia per commemorar la “resurrecció” d’un teatre que es va voler reconstruir pràcticament com era i que, de fet, ha arrossegat el seu passat burgès dins d’una estructura pública. Aquell foc no va originar que es construís alguna cosa nova sobre les runes que, obrint-lo a altres públics, tragués aquella pols que s’hi ha conservat.

El cas és que, per tal d’interpretar l’exuberància orquestral i vocal de la Resurrecció de Mahler, el Liceu no en feia prou amb la seva orquestra i el seu cor. Així és que, a part d’afegir-hi músics, va haver de convidar l’Orfeó Català per assumir plenament la part coral que, finalment, irromp al cinquè moviment In Tempo des Scherzos. D’aquí va sorgir un problema, perquè els integrants de l’Orfeó Català s’entossudeixen a dur un llaç groc en els seus concerts. Suposadament alertada per un membre del comitè d’empresa en representació del Cor del Liceu, la direcció del teatre va comunicar als cantaires de l’Orfeó Català que, si volien cantar, no es posessin el llaç groc. Considerant que no cantaven a casa seva, és a dir al Palau de la Música, van acatar l’ordre del teatre que els havia convidat. És així que el Liceu va imposar la neutralitat (aquella amb la qual se silencia una protesta que hauria de ser respectada com una forma de la llibertat d’expressió) per no molestar ningú i, diuen, evitar problemes. No fos que s’emprenyés el Ministerio de Cultura o fins i tot l’Ajuntament de Barcelona que formen part del Consorci del Liceu. No fos que s’indignessin els mecenes del Banc de Santander o els patrons d’honor de La Caixa, que són de la gent que continua anant al Liceu com si fos la seva propietat i domini. No fos tampoc que els llaços grocs incomodessin una part del públic. Mahler volia que, després del primer moviment en allegro maestoso, hi hagués un silenci de cinc minuts abans de continuar la interpretació de la simfonia. Quasi ningú ho respecta. Tampoc diumenge al Liceu. Vaig trobar a faltar aquests cinc minuts de silenci.