Betancor i la universitat

Que es descobrís que el catedràtic de dret administratiu de la Universitat Pompeu Fabra, Andrés Betancor, cobrés un sou com a assessor de Ciutadans mentre era membre de la Junta Electoral Central i fallava en contra dels candidats independentistes constata novament la baixa qualitat de la democràcia al Regne d’Espanya, pot tenir repercussions penals i en condicions normals alteraria el desenllaç de la causa contra el president Quim Torra en la mesura que les decisions de la JEC amb el vot de Betancor són l’origen de la inhabilitació que pesa sobre el màxim representant de la Generalitat.

En el món independentista, a més, l’afer Betancor ha suposat una certa consternació, en la mesura que s’ha revelat que a la cúpula universitària catalana hi ha professors aferrissadament unionistes, cosa que contrasta amb la majoria independentista que domina al Parlament i en la societat. Això, però, per als que treballem a la universitat no ha estat cap sorpresa. Cal recordar que els professors funcionaris que integren l’estament superior acadèmic, els catedràtics, són cossos d’àmbit estatal (els Cuerpos Nacionales del Estado que destacava la llei d’universitats espanyola). L’accés de Betancor a la plaça a la Universitat Pompeu Fabra es va produir tenint en compte aquest context: el tribunal que va proposar-lo va estar compost de cinc membres, tres dels quals eren de la resta de l’Estat, que van ser precisament aquells que, després d’una sèrie de maniobres propiciades pel sogre de l’interessat, l’aleshores president del Tribunal Constitucional espanyol, Manuel Jiménez de Parga, van decidir a favor de Betancor en detriment de la candidata catalana. Tot essent el cas de l’accés a la càtedra de Betancor un dels més escandalosos en termes d’influència de l’acadèmia espanyola en l’elecció dels professors funcionaris a Catalunya (i de nepotisme), val a dir que, en general, els elements de centralització del procés propicien, especialment en l’àmbit de les ciències socials i de les humanitats que són els més permeables a aspectes ideològics, que hi hagi un biaix favorable a l’statu quo polític entre el col·lectiu que ens ocupa.

La condició dels catedràtics funcionaris com a Cuerpos Nacionales del Estado fa que sovint es trobin propers a la resta de quadres de l’administració de l’Estat a Catalunya hostils al procés (com notòriament ha succeït amb els membres del poder judicial a Catalunya) i explica la tebior per part dels estaments universitaris superiors en la denúncia de la repressió. El setembre del 2019, en l’inici del present curs acadèmic, vam tenir una bona mostra de la contrarietat que el procés català d’emancipació nacional suscita entre l’elit acadèmica catalana quan els rectors de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Autònoma van frenar una declaració conjunta de tots els centres en la qual es reclamava la llibertat dels presos.

La pregunta, en la situació en la qual ens trobem i com, d’altra banda, ja vam comprovar la tardor del 2017, és com es podrà avançar cap a la República catalana amb unes estructures universitàries tan oposades al pols majoritari que discorre pel país; una pregunta que, de fet, es pot estendre al conjunt del personal funcionari, també al dependent de la Generalitat, en aquest darrer cas més temorós d’un càstig propiciat des de l’aparell de l’Estat espanyol que contrari a la posició sostinguda pel govern català. Però la primera evidència amb la qual comptem és la de les enormes dificultats de remoure un membre de l’estament de catedràtics funcionaris fins i tot quan es cometen les greus irregularitats que Betancor sembla haver perpetrat. La Universitat Pompeu Fabra li ha obert un expedient que ja veurem fins on arribarà. La fiscalia espanyola, de moment i com era previsible, continua inoperant.