El centre del món

Alexandre Deulofeu, farmacèutic de Figueres, historiador i visionari, va situar el centre de l’univers a Sant Pere de Rodes. Li ho vaig sentir de viva veu en una conferència memorable, fa molts d’anys. Raonava que el romànic té l’origen en aquell monestir. Des d’allí, el romànic es va anar expandint en cercles concèntrics, i com que és la matriu de la cultura cristiana que impregna mig món podem dir que aquell cor de negres que ara mateix beneeix el Senyor en una església de la Cinquena Avinguda de Nova York deu la seva fe i la seva manera de pensar al monestir que sembla que s’hagi d’estimbar en un precipici de l’Empordà. Salvador Dalí va ser amic d’Alexandre Deulofeu. El va pintar en un quadre de títol irònic: El farmacèutic de Figueres no busca absolutament res. Dalí va corregir a Deulofeu el domicili del centre de l’univers. El va situar a l’estació de Perpinyà, com tothom sap i aquests dies de concentracions patriòtiques a la ciutat on l’estació fa servei s’ha repetit. El periodista Jaume Arias va ser un concurrent de Dalí. El visitava sovint. Parlaven. Quan, un cop mort el pintor, les converses van perdre el caràcter confidencial, Arias em va explicar que Dalí havia usurpat la idea de Deulofeu, desplaçant-la una mica més amunt i cap a la interior, per donar satisfacció a l’autoestima dels duaners de l’estació de Perpinyà, que de vegades li interceptaven les joies i els quadres que ell volia passar de contraban. Sembla que l’estratagema va funcionar. Quadres i joies van passar, d’anada o tornada, amb més fluïdesa. Sempre parlem del duaner Rousseau, l’amic de Picasso que pintava naïf, i oblidem la influència dels duaners de Perpinyà en la història de la pintura.

Carles Puigdemont, que des de la solitud de Waterloo necessita l’escalf humà dels seus, va organitzar una trobada de simpatitzants a Perpinyà. Va ser un èxit. Més de 150.000 persones. Va advocar per la confrontació amb l’Estat, va fer dir als seus portaveus que la taula de negociació que ERC ha aconseguit a Madrid amb el govern de l’Estat i en la qual Puigdemont té enviats és una enganyifa. En conseqüència, les relacions entre el partit de Puigdemont i el d’Oriol Junqueras s’han enverinat encara més. Deulofeu, que veia la història a través de formulacions matemàtiques, va calcular que Catalunya seria independent el 2029. No falta tant, però han de ser anyets, segons els aplegats a Perpinyà. Hi arribarem per l’estratègia pacient d’ERC o pel “tenim pressa” de Puigdemont?

(Ara, que jo, sense càlculs i només per intuïció i joc d’emocions, crec que el centre del món es troba a la cripta del Pessebre de Sant Miquel de Cuixà, brollador de pedra que indica on va néixer una gran, personal i expansiva cultura pirenaica).