Del dolor

Existeix el dolor perquè la dona pugui fer-hi front. És com el bé que existeix per fer de mur de contenció al mal, animal terrible, depredador insaciable. És damunt les espatlles de les dones que s’aixeca el món, és per la seva bondat que paga la pena viure, és per la seva capacitat d’anar sempre endavant que el dolor es fa suportable.

L’home, tan fort com és, tan altiu, tan portentós, s’enruna pels peus amb el dolor. L’home reacciona amb un renec, la dona respon al dolor amb un somriure. La gosadia de tants valents s’acaba allí on comença el patiment. Una agulla al cor és suficient per vèncer l’armadura més fornida del guerrer més valerós. No hi ha gegants, ni soldats portentosos, ni herois de combat. Tot és una gran mentida.

Els nois enviats al camp de batalla, a la carnisseria del front, moren presos del pànic quan la mort els fita, moren presos de l’enyor, moren cridant amb tot el desesper a la mare. Un udol paorós, un cant de sirenes negres, una simfonia de dolor composta per al càstig de mares, germanes, àvies. La guerra és cosa d’homes, però el dolor sempre sempre és per a les dones.

Hi ha el dolor com a final i el dolor com a partença. És a través del dolor que es ve al món, el dolor que han suportat estoicament totes les mares. És per això que a elles els és reservat el privilegi de portar una nova vida al món. Qui, si no, ho suportaria?

Una vegada més a les dones toca entomar el dolor per la mort, acompanyar l’ésser estimat, fer suportable la pena i l’angoixa del comiat i, en acabat, aixecar-se com s’aixeca sempre el nou dia, saludar la nova llum, somriure al rostre exhaust, clivellat pel dolor, de l’última partera, l’última heroïna.