Veritat i emancipació

Celebrem tantes coses que el sentit de les celebracions s’esvaeix. No hi ha dia que no dugui aparellat el recordatori d’una o altra causa i, malgrat que puguin ser legítimes, s’acumulen sobre les nostres esquenes fent impossible determinar de què ens volem alliberar, quin mal volem erradicar, quina és la bona direcció per fer-ho i menys encara les prioritats. Quelcom semblant li està passant al moviment feminista, que de tant dir-se tothom partícip de la idea sense compartir en molts casos els mateixos pressupostos, ha acabat esdevenint negoci d’uns quants, escut de tants altres i frustració dels creients. És dia 8 de març. Reflexionem-hi una mica.

Ara que ja hi ha qui nega la distinció entre homes i dones, quin sentit té enfrontar-los? M’imagino que el que es pretén és alliberar la dona històrica dels esclavatges històrics, aquells que l’han reduïda a un element més del mobiliari domèstic durant segles. Però quan els homes que violenten dones són ja gent molt jove, o admetem que la qualitat del nostre sistema educatiu no és tal, o bé hem de pensar que algunes de les mesures preses, de les suposicions establertes i de les raons donades per comportaments lamentables de violència han de tenir altres tipus de justificació a l’anomenada “violència de gènere”.

El paper preponderant de l’home en la història es justificava mentre la força física tenia un paper protagonista en la competència social. Però, almenys pel que fa al primer món, la força física ha deixat de ser protagonista de les grans gestes, i malgrat que això provoca en els homes un desconcert antropològic comprensible, han acceptat en general amb força naturalitat compartir tasques de responsabilitat amb les dones, malgrat la diferència certa i no menor que sols un sexe pot concebre, gestar i parir. Ara i aquí les actituds masclistes (que fins i tot han fet dimitir un alcalde de les CUP) no semblen determinades per l’educació i, per tant, potser deuen tenir més a veure amb l’ancestral lluita per l’hegemonia, que no té sexe, és asexuada voluntat de poder.

Imaginem, no costa gaire, un matrimoni on home i dona tinguin cartera ministerial. La pregunta incòmoda sobre els mèrits de cadascú per arribar-hi plana sobre les últimes declaracions d’ella, que haurien d’avergonyir qualsevol dona de les que pensen que tenim dret a ser tan ruques com els homes. Un dret tan absurd com el d’“arribar a casa soles i borratxes”. Siguem, a més, sinceres: dones de totes les èpoques han fet gravitar sobre el seu atractiu sexual la seva promoció professional, social o econòmica, com homes de totes les èpoques han utilitzat la seva posició per beneficiar-se de les que volien “fer carrera”, arribar lluny o viure sense treballar. Unes van acceptar. Altres, no. Sols les que no ho van fer tenen dret a dir “Me Too”.

Existim també les dones que no volem més protecció que els homes, ni més promoció de la que correspongui als nostres mèrits, que no culpem a ningú pel fet d’haver dedicat part de les nostres vides a estimar i intentar formar les persones que hem tingut la sort de dur al món. Dones que creiem que mai podrem ser del tot iguals per aquesta miraculosa condició de poder donar la vida, i que, com sabem que mai res és de franc, som conscients que aquesta potència creadora porta sens dubte aparellades càrregues que mai podrem traslladar del tot.

Els sexes existeixen, i des de la comuna dignitat, les persones, sempre fruit de la seva complementarietat, hem de buscar l’única emancipació possible: la veritat.